La deriva autoritària de Turquia

Les eleccions de l’1 de novembre a Turquia van donar al partit que ja ocupava el poder, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP), una gran victòria que ningú preveia. ¿Com s’ho ha fet l’AKP per passar d’un 40,8 per cent dels vots al juny al 49,5 per cent en només cinc mesos, sense cap frau, tal com van testificar els observadors independents?

Una resposta és la inquietud per l’estabilitat. Al juny, alguns seguidors de l’AKP van decidir castigar el partit per la seva arrogància, la corrupció i l’autoritarisme. Molt aviat, però, el ressorgiment del terrorisme -per part del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) i l’Estat Islàmic- va consolidar la idea que Turquia s’ha de governar amb mà de ferro.

Molts analistes, tant de Turquia com d’Occident, van interpretar aquesta onada de terror com una conspiració del senyor Erdogan per aconseguir més vots. Els seus partidaris, en canvi, la van interpretar com una conspiració contra el president i la seva gloriosa “Nova Turquia”. Es pot afirmar que va ser sobretot un caos no planificat, derivat del fracàs del procés de pau entre el govern i el PKK -del qual són responsable els dos bàndols-, així com dels efectes col·laterals que la guerra al nord de Síria ha produït a Turquia, amb atemptats suïcides de l’Estat Islàmic enmig de concentracions prokurdes.

Ara bé, el govern va explotar prudentment aquest caos a favor dels seus objectius propagandístics. Mentrestant, els atacs incessants del PKK contra les forces de seguretat van desacreditar el Partit Democràtic del Poble (HDP), que va veure com el seu discurs liberal d’esquerres quedava enterbolit pels seus suposats lligams amb el PKK. L’HDP va perdre més d’un milió de vots dels kurds recelosos amb el terrorisme, la majoria dels quals van anar a parar a l’AKP. A l’altra banda de l’espectre, l’MHP, el partit dels nacionalistes turcs, també va perdre dos milions de vots en benefici del senyor Erdogan, sobretot a causa de la manera de procedir increïblement mediocre del seu líder, Devlet Bahceli.

La clau ara és saber si el domini de l’AKP és un fenomen passatger o una revolució duradora. Des del 2007, quan l’AKP va buscar la reelecció per primera vegada, el suport a aquest partit ha fluctuat entre el 40 i el 50 per cent. No hi ha raó per pensar que això hagi de canviar durant els anys vinents. Les pròximes eleccions, tant per a la presidència com per al Parlament, seran el 2019, i les circumstàncies actuals indiquen que el senyor Erdogan i el seu partit podrien guanyar-les fàcilment. Això consolidaria la seva hegemonia fins més enllà de l’any de l’emblemàtic centenari de la República Turca, el 2023.

Per als observadors de fora, l’èxit de l’AKP, que omple d’alegria els seguidors d’Erdogan i de por els seus adversaris, pot semblar desconcertant. Tanmateix, té una base social comprensible. Aproximadament la meitat de la població de Turquia està formada per conservadors religiosos que durant molt de temps havien sigut exclosos, ridiculitzats i oprimits per una elit menys nombrosa, laica i urbana, que seguia els passos del fundador de la República, Kemal Ataturk. Va ser el senyor Erdogan qui va derrotar aquesta elit laica i va portar “la gent” al poder després de 90 anys de marginació. Per primera vegada, els conservadors religiosos van obtenir poder, dignitat i riquesa. A més a més, el senyor Erdogan els va oferir un discurs ambiciós i inspirador: la restauració de Turquia com un imperi neootomà, com a líder i protectora dels musulmans arreu del món.

Aquesta transferència del poder des de la minoria laica cap a la majoria religiosa hauria pogut ser una fita històrica, si hagués pres forma d’una reconciliació nacional -tal com molts liberals, jo inclòs, van esperar ingènuament-. Però, de mica en mica, sobretot durant els últims tres anys, ha pres forma de revenja, abús de poder i paranoia. Hi ha hagut de caça de bruixes, intimidació implacable i fins i tot confiscació dels mitjans de comunicació crítics. (Pocs dies abans de les eleccions, quatre mitjans de comunicació relacionats amb el moviment Gülen i que s’oposaven fermament al govern van ser confiscats i transformats d’un dia per l’altre en altaveus progovernamentals.) Com a resultat d’això, Turquia s’ha convertit en un cas de manual de democràcia intolerant, on imperen les urnes però la llibertat d’expressió i la llei s’esvaeixen.

Fins ara el senyor Erdogan ha controlat hàbilment aquesta situació i ha esdevingut el líder turc més poderós des d’Ataturk. La pregunta més crucial que es fa ara el país és com actuarà durant la pròxima dècada. Els optimistes tendeixen a suposar que, després d’haver esclafat tots els que l’han desafiat, el senyor Erdogan se sentirà més segur i demostrarà una mica de magnanimitat. També podria deixar una mica d’espai al primer ministre Ahmet Davutoglu, polític més moderat i menys controvertit i que en el suau discurs de la victòria va prometre “el final de la polarització i la tensió”.

Però hi ha un escenari més pessimista. Erdogan es podria limitar a acumular poder, cosa que portaria a una presidència totpoderosa semblant a la russa, sense equilibri de forces.

Si continua la tendència dels últims temps, els simpatitzants governamentals podrien destrossar o ocupar més diaris i canals de televisió crítics, fins a convertir-los en versions diferents del mateix Pravda. El poder judicial es podria convertir en un simple instrument del govern i fins i tot les universitats, que estan totes vinculades al Consell Educatiu, recentment enfortit, podrien caure sota el control de l’estat. Fàcilment, Turquia podria acabar sent víctima d’una tirania de la majoria, encarnada en el govern d’un home totpoderós.

A alguns dels seguidors més acèrrims d’Erdogan aquest escenari fosc els sembla atractiu: un país creat a imatge seva, tal com Ataturk va intentar fa un segle, només que al revés. Un escenari d’aquesta mena tindria unes conseqüències desastroses. Agreujaria la ja prou amenaçadora cultura del nepotisme, la corrupció i el servilisme dins de l’elit dominant. Convertiria els turcs laics en ciutadans de segona categoria, cosa que portaria a una fuga de cervells i a una radicalització entre els desesperats. I perjudicaria l’economia a mesura que es desintegrés l’estat de dret.

L’única sortida és la democràcia liberal i pluralista que el senyor Erdogan va prometre en els primers temps del seu mandat. I, malgrat la deriva recent cap a l’autoritarisme, no és massa tard per intentar-ho.

Més continguts de