Hi ha llibres que et fan gaudir, llibres que et fan reflexionar, llibres que et fan patir. De tant en tant, t’arriba a les mans –i al cor– un llibre que et fa gaudir, et fa reflexionar i et fa patir. Aquest és el cas, des del meu punt de vista, d'A la natura les coses simplement creixen, de l’escriptora xinesa instal·lada als Estats Units Yiyun Li (publicat en català a L’Altra Editorial, amb traducció de Marc Rubió).
El llibre és un testimoni esfereïdor, perquè l’experiència de l’autora és de les més dramàtiques que pot viure una persona: Yiyun Li va perdre els seus dos fills, el Vincent quan tenia setze anys i el James quan en tenia dinou; els dos germans es van suïcidar amb sis anys de diferència. Eren dos nois extremament intel·ligents, que s’estimaven amb bogeria i als quals els seus pares havien atès amb dedicació, buscant l’assessorament de terapeutes i professors.
Yiyun Li –la mare, una intel·lectual brillant que havia patit episodis greus de salut mental– admet des del primer moment que està escrivint des de l’abisme emocional. El que resulta més impactant en aquesta lectura és que aquest abisme no situa l’autora en el sentimentalisme ni en el melodrama: Yiyun Li ens ofereix una mirada radicalment honesta i colpidora que posa en evidència el seu esforç incommensurable per expressar l’inexpressable.
Des del seu abisme –que nosaltres com a lectors desitgem, òbviament, no arribar a conèixer mai–, l’autora comparteix algunes de les conclusions a les quals ha pogut arribar transitant el dolor més profund. Potser la conclusió bàsica és que “Una mare pot fer totes les coses humanament possibles per un fill, i tot i així no pot entendre mai la incomunicable amplitud i estranyesa del món que sent aquest fill; una mare no pot mantenir aquest fill viu”. I afegeix Yiyun Li: “Tot això són fets amb què he de conviure ara, cada dia, la resta de la meva vida”.
L’escriptora vol subratllar que ella i el seu marit continuen sent pares, encara que els seus fills ja no hi siguin: “I som uns pares que ja no poden fer de pares. Som un subjecte desconnectat per sempre del verb i del predicat”. Viuen, diu Yiyun Li, com qui marca el pas (moure les cames com qui camina, però sense avançar).
Respecte a les eines que poden ajudar-los, diu: “No hi ha cap salvació real de la nostra pròpia vida, els llibres, però, ens ofereixen una cosa que s’hi aproxima”. I hi afegeix: “L’escriptura també ens ofereix una cosa que ens aproxima a la salvació”.
Finalment, Yiyun Li, en el capítol que potser beu més de la ràbia, exposa amb cruesa les dificultats que té la nostra societat per acostar-se a les persones que pateixen un dolor tan gran. En aquest sentit, he de reconèixer que, després de llegir aquest llibre, em costarà tornar a fer servir la paraula dol. Segons Yiyun Li, és un mot que sembla indica que s’espera que els pares desconsolats visquin un període fosc i duríssim per, en algun moment, poder dir: “Ja no estem desfets per la mort del nostre fill, tornem a ser com vosaltres, gent normal, de manera que ara podem continuar vivint com si no hagués passat res i no us heu de sentir incòmodes en presència nostra”.
