Anirà bé i s’haurà de celebrar

Parlem, aquests dies, del diputat Pau Juvillà (a hores d’ara, tots els lectors de diaris i seguidors d’informatius en sabem el nom) perquè sabem que la Junta Electoral espanyola va ordenar al Parlament de Catalunya (a la presidenta Laura Borràs, concretament) que li retirés la condició de diputat.

No voldria aturar-me en les causes d’aquesta ordre, perquè em semblen marcianes, injustes i horribles. Tampoc voldria aturar-me en la teatralització de la desobediència, perquè em sembla falsíssima. M’agradaria aturar-me en la qüestió col·lateral. Aquest diputat té càncer. Ho ha explicat, perquè ben aviat no podrà fer les moltíssimes coses que feia. Potser haurà d’anar a l’hospital a fer quimioteràpia, i si és així aviat dirà aquest diminutiu, que no és amable, és costumista: químio. Haurà d’acostumar-se, momentàniament, als canvis físics, salvatges, i a les preguntes derivades dels canvis físics, fetes amb tota la bona intenció. Què et passa? Com és que...?

Molts de vostès, en aquests moments, tenen algú en la mateixa situació. Algú que comença aquest llarguíssim i feixuc camí. Algú que estimen, algú proper o potser l’amic d’un amic, un pare de l’escola que han vist de lluny. El càncer és un any sencer de pausa, si tot va bé. Els pronòstics, l’agraïment als amics que et fan d’orella, els que t’ajuden amb la intendència, benaurats siguin, els que somriuen i els que t’abracen. El cansament, la por de morir-se o, en el millor dels casos, la por de perdre coses, la pena de patir pels que pateixen, el desastre econòmic. És també pensar que hi ha algunes persones que et consideren valuosíssim, és també pensar que si te’n surts –i quan els metges et diuen que te’n sortiràs és perquè serà així– estimaràs la vida com mai. Jo tinc, en aquests moments, alguna persona estimadíssima que està en aquest foradot. Alguna persona estimadíssima, que ja és fora, que se n’ha sortit i que riu cada dia amb mi. Amb tots ells no vull més que recordar, a cada minut, que la vida és preciosa.