BarcelonaInaugurat el govern PSOE-Podem es podia preveure una legislatura marcada per un PP que, tot accentuant els seus aspectes més dretans i nacionalistes, intentés recuperar vots i liderar, per sobre de Vox i de Ciutadans, una victòria a les eleccions del 2023. Per contra, un rebuig decisiu al PP i els seus aliats en aquest vot podria anul·lar, potser per sempre, la temptació de la dreta espanyola de fer de la tensió amb Catalunya una arma electoral predilecta. La derrota a les urnes d’aquest PP revengista hauria de ser, doncs, un objectiu central de les forces polítiques catalanes, PSC i comuns inclosos.
En la recent contesa electoral a Madrid el PP s’ha posicionat en la línia prevista. El terreny li era favorable. Al llarg dels anys el vot conservador a Madrid ha anat en augment, impulsat en part per la política de bonificacions fiscals i de provisió baixa de serveis públics. No és, doncs, una sorpresa que hagi guanyat. Però sí la contundència amb què ho ha fet. Per més que ens pugui desconcertar, la pandèmia hi ha jugat a favor. Ara bé: mentre que la pandèmia serà transitòria, el triomf del PP tindrà efectes més permanents. De bell antuvi significa que un projecte polític que passi per la derrota del PP-Vox el 2023 és avui un repte més difícil que fa un any. Però queda temps i res no està perdut.
Cal dir que hi ha dos aspectes del resultat madrileny que són clarificadors. Un és l’enfonsament de Ciutadans. Que el centre polític espanyol el pretengués ocupar un partit nascut per combatre l’autogovern de Catalunya era una patologia que, afortunadament, s’ha revelat mancada de cronicitat. Per cert, penso que a Espanya hi ha base social per a un partit de centre, però no crec probable que aparegui ara. Si el clima és de polarització no hi ha centre i, si no ho és, el centre l’ocuparan PP i PSOE.
L’altre aspecte és que es fa evident que el govern de coalició no té cap altra opció per formar majoria que la de la investidura. Aprendre-ho li ha costat car al PSOE: la desfeta de Madrid va sortir d’un intent de propiciar l’enfortiment de Ciutadans. Des de Catalunya aquesta és una realitat important però que es presta a una lectura massa literal: la que conclou que ara tenim el PSOE atrapat i que podem imposar-li condicions políticament exigents. No és així. Amb un PSOE que se sent ferit no podrem pactar res políticament significatiu. El PSOE s’enfronta a un escenari complex. Per arribar al 2023 amb perspectiva d’èxit ha d’atraure, o retenir, més vot de centre que el que pugui perdre per l’esquerra. Ho intentarà fent dels fons europeus el centre de la seva política en els propers dos anys. No pot fer res millor. En particular, l’entesa amb Catalunya, fins i tot els indults, no gaudirà ni d’urgència ni de prioritat. Suposarà, i no li faltarà raó, que els catalans i els bascos no tenen altre lloc per anar. Em temo que el clima polític no millorarà. Tant de bo m’equivoqui, però no veig en l’horitzó immediat ni els indults ni la contenció de la repressió (que per a mi també inclou l’acarnissament amb el president Pujol).
Però així i tot l’objectiu del 2023 subsisteix i les situacions, bones i dolentes, s’han de gestionar. Com?
En les circumstàncies actuals tenen raó els que pensen que no hi ha condicions per garantir que de la taula de diàleg en surti alguna cosa significativa. No es tracta, com s’ha proposat, de donar-li una oportunitat de dos anys sinó més aviat de congelar-la, formalment o de facto, durant dos anys. L’acció política del nou govern de la Generalitat (m’he de creure Jordi Sànchez quan ens assegura que el tindrem aviat) no hauria de donar voltes entorn a les deliberacions d’aquesta taula. Cremaríem una cosa que algun dia pot ser útil.
En canvi, i en línia amb el Next Generation europeu, té tot el sentit del món centrar l’agenda política en la recuperació i transformació econòmiques. I ambicionar que el futur, també polític, estigui marcat per un èxit en aquest front.
En el domini de l’acció econòmica, l’aritmètica parlamentària al Congrés és, ara sí, un factor molt útil. Si hi ha cooperació entre Junts, PDECat, ERC, PNB, etc., es podrà assegurar que la implantació dels programes europeus (tant les inversions com les reformes legislatives) es faci d’una manera que sigui territorialment justa i que, en el cas de Catalunya, estigui alineada amb les seves prioritats.
En els anys que venen, un gran acord polític pot ser impossible però una concertació tranquil·la en el terreny de l’economia, basada en un interès comú per la seva prosperitat, no és una causa perduda. S’hauria d’intentar.
