A destralada judicial diària
Els escàndols al voltant del PSOE, de corrupció i relatius a conductes d'assetjament masclista, a banda de ser molt preocupants perquè qüestionen la probitat del sistema polític i minen la credibilitat de la ciutadania, auguren una alternança cada dia més probable a favor de la dreta ultramuntana. A aquest context cal afegir-hi les decisions judicials incompatibles amb l’estat de dret, per dir-ho finament. Alguns experts, com l’exmagistrat José Antonio Martín Pallín, han parlat obertament de cops d’estat judicials. L’episodi més grotesc darrerament ha sigut la sentència del Tribunal Suprem que ha condemnat el ja ex fiscal general de l’Estat Álvaro García Ortiz després d’una instrucció de molt baix nivell. Els cinc magistrats que van votar a favor de la condemna pertanyen al sector més conservador de la judicatura.
La sentència atribueix a García Ortiz o “a algú del seu entorn” la filtració del correu en què Alberto González Amador, el company de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, admetia la comissió de fins a dos delictes fiscals (que, per cert, esperem que siguin jutjats amb el mateix zel i celeritat). Deixant de banda l’incomprensible interès —per sobrevingut— d’una part de la judicatura per les filtracions en l’àmbit judicial, on estan a l’ordre del dia i sabem que queden impunes, no cal ser un gran jurista per adonar-se que la sentència vulnera la presumpció d’innocència en elevar a categoria de prova de càrrec una mera conjectura que ni tan sols s’individualitza en la persona del fiscal general o d’un tercer que actués a les seves ordres.
El dèficit probatori i la mala consciència dels magistrats justiciers es deixa entreveure en la nímia pena imposada, molt a pesar de les funestes conseqüències: una inhabilitació de dos anys. Més desacomplexats, els fiscals de l’associació de dretes van demanar ni més ni menys que sis anys... de presó! Perquè, esclar, del que es tractava era que hi hagués una condemna. Com fos. I consti que estic persuadit que el càndid García Ortiz es va equivocar amb les seves ànsies d’interferir en la pugna política entre la inefable Ayuso i el resistencial govern de Pedro Sánchez, quan va afanyar-se a redactar una nota de premsa desmentint la bola ordida pel pèrfid portaveu de la lideresa, Miguel Ángel Rodríguez.
I és que l’activitat militant de la dreta judicial, hegemònica a Espanya, va adreçada des de fa anys, i en especial durant el trienni sanchista, a erosionar el funcionament de les institucions que no controla la dreta política i a desestabilitzar les opcions ideològiques que no els agraden: independentistes, Podem i, darrerament, fins i tot un partit dinàstic i del sistema com el PSOE, que participa en l’alternança en el poder amb el Partit Popular i que quan arriba al govern no posa mai en perill cap dels consensos de la segona restauració.
Aquesta estratègia, perfectament dissenyada, forma part de la renovada reacció conservadora encapçalada per la divisa aznarista “Qui pugui fer, que faci”. I això no deixa de ser un salt qualitatiu exponencial. La justícia autoritària i franquista d'abans de la Transició va quedar exempta de reformar-se com a gran poder fàctic, a diferència dels cossos i forces de seguretat, l’exèrcit i els mateixos serveis d’informació. Així, avui dia, el poder judicial no només és el poder de l’Estat més impermeable a la descentralització política, sinó també el més opac i incontrolable sota el mantell de la separació de poders. A més, és el poder de l’Estat més refractari a la crítica social i política.
L’escrutini de la societat ha de ser lliure i els mitjans no han de ser captius de la polarització política provocada per la reescalfada màquina madrilenya de provocar conflictes. Els governants, i els polítics en general, han de poder criticar les decisions judicials en lloc de mostrar l’habitual temor reverencial. Tan greus són les comissions per obra pública o l'intolerable comportament d'un Francisco Salazar com el lawfare que impera en molts casos judicialitzats injustament. O la revelació que els indults i la llei d’amnistia han sigut la causa eficient de la mal dissimulada venjança del Suprem contra l’independentisme i contra el PSOE, aprofitant que està immers en un fangar insuportable. Diguem-ho clar: els de Marchena no poden pair que la fantasiosa, barroca i severa sentència del Procés hagi quedat en paper mullat. I això no augura res de bo. Que en prenguin nota els partidaris de l’oasi de les aigües estancades.
