Detalls vitals a la HBO
La plataforma HBO acaba d’estrenar Vitals, una minisèrie documental de tres capítols que ens transporta d’una manera molt transparent i honesta als inicis de la pandèmia i el confinament més estricte. Fa un parell d’anys vam veure al Sense ficció de TV3 un altre molt bon documental del mateix director, Fèlix Colomer, amb Shootball, dedicat al cas Maristes, en què l’abusador Joaquín Benítez acabava de genolls davant de la càmera admetent la seva culpabilitat.
Vitals està gravat entre el març i el juny del 2020 a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell. És una sèrie documental impecable perquè fa el que el seu gènere exigeix: s’immisceix allà on pocs han accedit i documenta la pandèmia del covid-19 procurant que la càmera es converteixi en invisible. És sorprenent com aconsegueix que un procés tan intrusiu com el periodístic i televisiu es camufli tan bé en l’entorn i els personatges es comportin com si no fossin observats. No tothom té aquesta capacitat d’aconseguir que la presència d’una càmera i d’un estrany que enregistra resulti tan imperceptible. A Vitals, Fèlix Colomer destaca clarament per un instint a l’hora de captar els detalls, les emocions, el llenguatge no verbal i les reaccions dels personatges. És com si estigués més pendent de la psicologia dels protagonistes que del simple fet d’ensenyar una situació o unes circumstàncies de la realitat. No ens ensenya un malalt crític. Ens mostra el vincle que s’estableix amb la infermera que l’atén. No ens exhibeix l’esgotament del personal sanitari. Ens desvela com se sobreposen. No ens ensenya el tedi o la dificultat del confinament. Ens revela com reaccionen nens i adults davant l’enyor que provoca el tancament i la distància. No es queda amb els aplaudiments en un balcó. Ens mostra els antiherois: infermeres que quan arriben a casa no se senten prou valorades o casa seva s’ha convertit en un caos. No ens ensenya una sanitat infal·lible. Ens destapa les esquerdes del sistema i allò que no es paga amb diners, la humanitat dels professionals. El director, a part de fer miracles amb uns recursos limitadíssims, té un control exquisit de la col·locació de la càmera i de la direcció de la mirada. Hi ha moments hospitalaris molt bèsties que no vol evitar però resol amb un respecte admirable. Vitals està ple de fils invisibles. Totes les històries, cada cas individual de l’hospital, té la seva connexió amb una llar, una família i uns instants d’intimitat. Els moments més emotius, alguns de molts potents, són sovint molt i molt senzills. No li cal èpica per commoure’ns. Ara bé, en una plataforma com la HBO, on hi ha un menú de continguts que convida a l’evasió, és molt difícil trobar el moment per clicar a Vitals i enfrontar-te de nou als inicis més incerts, horrorosos i angoixants de la pandèmia. És un treball excel·lent que potser no ens agafa en el millor moment per afrontar-lo i reviure tant de patiment malgrat el to vital, la delicadesa i l’habilitat amb què obre i tanca totes les històries.
Mònica Planas és periodista i crítica de televisió
