13/05/2021

Deu anys: 15-M i independentisme

2 min

Repasso algunes coses que vaig publicar, aquí mateix, sobre el 15-M i els indignats, i m'adono que faig una valoració bastant més positiva d'aquell moviment ara, transcorreguts deu anys, que en el moment que es va produir. Ho constato perquè sospito que això mateix li ha passat a més gent, i no perquè haguem canviat substancialment de manera de pensar, sinó perquè és cert que el pas del temps amplia i modifica la perspectiva amb què ens mirem les coses, i perquè l'evolució de la política i la societat en els darrers deu anys afegeix contingut i valor a aquells fets.

Algunes de les objeccions d'aleshores, quan hi havia les acampades a la plaça Catalunya de Barcelona i a la Puerta del Sol de Madrid, s'aguanten: allà hi havia xerrameca, falsos predicadors, oportunistes que veien arribats els seus cinc minuts de glòria, nens i nenes de casa bona que es complaïen en una impostura, amb una retòrica prefabricada que repetien no ja en forma de consignes, sinó directament d'eslògans publicitaris. Hi va haver també algun episodi estúpid, com el del setge al Parlament de Catalunya. I, per descomptat, tot allò no va ser cap “revolució”, com no es cansava de repetir una certa premsa, ni en el sentit històric del terme ni en cap altre.

Ara bé: sí que va ser un moviment civil important, amb successives rèpliques que es poden rastrejar de manera clara en l'evolució que han fet els discursos d'esquerres al llarg d'aquests deu anys. Tant a Catalunya com a Balears com al País Valencià, les esquerres nacionals (CUP, ERC, els comuns, Més, Compromís) han incorporat aportacions rellevants forjades en aquells dies, especialment pel que fa al reforçament del feminisme, la revisió de la idea de les societats del benestar o el debat sobre els moviments migratoris generats per les guerres i les desigualtats Nord-Sud (que connecten amb l'eclosió i auge de les extremes dretes i els neofeixismes). A Espanya, han reconfigurat l'espai de l'esquerra amb l'aparició de partits com Unides Podem i Més País, per als quals segueix pendent –com sempre– l'assumpció i reivindicació serioses de la diversitat lingüística i cultural d'Espanya, o de l'estat espanyol, com en vulguin dir.

L'altre gran moviment civil d'aquests anys ha estat l'independentisme català, amb el Procés i l'1 i el 3 d'octubre de 2017 com a fites. L'independentisme i el 15-M han estat els esdeveniments que han posat en evidència, i en crisi, el model polític i institucional del 78, i n'han denunciat i fet visible la corrupció sistèmica que el sosté. Per això han estat, i són, combatuts no tan sols amb bel·ligerància, sinó directament amb les armes de la guerra bruta: mentides constants, periodistes venals, policia patriòtica, jutges i fiscals de part i, fins i tot, presos i exiliats polítics. Són les agressions que pateixen, per part d'un Estat que se sent acorralat, els independentistes i els hereus polítics del 15-M. I són justament aquestes agressions les que demostren el valor i la raó de ser d'aquests moviments.

Sebastià Alzamora és escriptor