27/08/2021

El deure (ètic) de vacunar-se

3 min
Un menor d’edat vacunant-se a la Fira de Barcelona.

El debat sobre si les vacunes contra el covid-19 haurien de ser obligatòries tot just comença. Fa pocs dies, Jordi Nieva expressava en aquestes pàgines els seus dubtes, ben fonamentats, sobre si la vacunació hauria de ser obligatòria. També ho feia Gemma Calvet. Poc abans d'ells dos, el diari havia publicat la reflexió de Peter Singer, un dels màxims experts mundials en ètica aplicada, defensant l’obligatorietat d’aquestes vacunes. Tot i que pugui resultar sorprenent, el que diuen no és pas contradictori. Intentem entrar a l’anàlisi d’aquest debat, com en tots els altres, sense apriorismes i amb voluntat constructiva.

La discussió sobre si les vacunes haurien de ser legalment obligatòries és força complexa i, a més, necessàriament contextual –és a dir, trobem bones raons a favor i en contra, i la resposta pot ser diferent depenent del país i del context en què ens trobem–. En canvi, la discussió no jurídica sinó ètica hauria de ser més senzilla, i potser ens proporciona un bon punt de partida. Sembla evident que tenim un deure ètic de vacunar-nos. L’evidència empírica ens mostra que les vacunes desenvolupades contra el covid-19 –com a mínim les avalades per l’ECDC, el Centre Europeu per a la Prevenció i el Control de Malalties– són força eficaces per prevenir la infecció d’algunes variants i sobretot per prevenir complicacions i reduir el risc d’hospitalització i mort per la malaltia, però també ho són, tot i que en menor mesura, per reduir la possibilitat de contagi. Una persona vacunada amb pauta completa pot encara contagiar-se, però la probabilitat que això passi és més baixa i, el més important, un cop contagiada, tot i que la càrrega viral sigui similar a la d’una persona no vacunada, la seva capacitat de contagiar es redueix en el nombre de dies. Vacunar-se és una acció força segura –els riscos de salut són extremadament baixos–, molt poc costosa de realitzar i que serveix de gran ajuda per trencar la cadena de transmissió del virus. Sabent tota aquesta informació, i en virtut del principi moral de no perjudicar tercers, crec que hem de concloure que tenim el deure ètic de vacunar-nos.

Una pregunta diferent és si aquest deure ètic hauria de convertir-se en una obligació jurídica. És clar que moltes accions que tenim el deure ètic de realitzar –donar diners a causes solidàries, fer donacions de sang o no mentir als teus amics i familiars, per exemple– no són ni haurien de ser jurídicament obligatòries. Aquí hem de començar distingint la situació d’Espanya –en la qual està pensant Nieva– de la dels Estats Units –que és des d’on escriu Singer–. Amb dades oficials del 26 d’agost, el 85% dels espanyols vacunables han rebut ja una primera dosi. Cal pensar que tots ells rebran la segona, i que en les properes setmanes encara en trobarem molts altres que es vacunaran per primer cop. Si hi sumem una mica més de pedagogia pública, com reclama Nieva, és molt probable que superem el 95%. En aquest context, l’obligatorietat jurídica semblaria innecessària. Als Estats Units, en canvi, fa setmanes que estan clavats al voltant del 50% amb pauta completa, i ni la pedagogia ni fins i tot els incentius econòmics semblen tenir gaire impacte en l’altre 49%.

Per altra banda, aquest deure ètic general que tots tenim és més intens en el cas de determinats treballadors. Pel que sabem, una treballadora d’una residència de gent gran no vacunada té moltes més probabilitats que una treballadora vacunada de contagiar els residents de qui ella té cura i sobre els quals també té responsabilitats. El mateix passa, per exemple, amb el personal sanitari d’hospitals o els funcionaris de presons. El deure d’aquestes persones ja no sembla ser únicament ètic. Ocupen una posició d’especial responsabilitat, de garants de la seguretat dels seus residents o pacients, i em sembla clar que en el seu cas l’obligació jurídica de vacunar-se és més fàcil de justificar.

El principi del dany a tercers no és l’única raó que podria justificar, almenys en alguns casos, l’obligatorietat jurídica de les vacunes. Al seu article, Singer utilitzava un argument netament paternalista. Igual que justifiquem l’obligatorietat de portar cinturó de seguretat dins dels cotxes en circulació perquè pressuposem que la gent que es nega a portar-lo està sent irracional i no avalua correctament els costos i beneficis de l’acció, podríem pensar que el mateix passa amb els que es neguen a vacunar-se. Tot i així, en un país com el nostre, en què el suïcidi i certes formes d’eutanàsia estan permesos, i en què els pacients tenim dret a rebutjar els tractaments mèdics que no vulguem suportar, m’inclinaria més per no ser paternalistes.

Aquests arguments, però, són tots provisionals i, com he dit, contextuals. El debat sobre l’obligatorietat de les vacunes és ben viu. I no ens queda més remei que seguir analitzant les raons d’uns i altres. Només així aprenem de veritat.

Josep Lluís Martí és professor de filosofia del dret de la Universitat Pompeu Fabra
stats