09/09/2022

La Diada com a obra d'art

3 min
Onze de Setembre. Diada Nacional de Catalunya/ Pere Tordera

Els últims anys el patriota català ha rebut una demanda formulada en termes essencialment estètics. El dret a l’autodeterminació havia de ser el resultat de produir fotografies prou impressionants per cridar l’atenció de les nacions lliures del món, que ens miraven. No cal dir que l’apoteosi d’aquesta crida arribava cada any durant la manifestació de la Diada, en què el compromís de l’individu amb la causa es demostrava convertint-se en un píxel d’una imatge col·lectiva. La fotografia va deixar de ser la documentació d’una protesta per esdevenir l’objectiu de la protesta. Anar a la mani era, sobretot, anar a fer-se la foto perquè no sigui dit que baixa el suflé. D’aquí aquella sensació que a les 17.15 ja estava tot fet i no passava res per començar amb les cerveses.

El Procés català ha coincidit amb un altre procés de supersocialització de tots els àmbits de la vida i de les arts que es pot resseguir especialment bé a través de la fotografia. Abans, la capacitat per fotografiar estava a l’abast d’uns pocs especialistes que a través de les imatges certificaven veritats objectives i movien grans sentiments. Però la grandiosa majoria de fotografies de les Diades les han fet aficionats amb el seu mòbil. Enquadraments mal fets, il·luminació terrible, composició previsible, etcètera. En aquestes instantànies, el valor documental de la imatge se substitueix pel valor emfàtic. La funció d’aquestes fotos no és dir “això ha passat”, sinó “jo hi he estat”. L’objecte és el territori de la política, i el subjecte és el de l’art.

Si estirem el fil ens adonarem que el fracàs del Procés ha convertit tota aquesta història en mala política, però en un material artístic excel·lent. Encara que avui es parla molt de l'estetització de la política, suposadament reduïda a la imatge, i de la politització de l’art, suposadament reduït al missatge, hi ha una diferència fonamental que roman: la política té èxit quan transforma les condicions objectives del món i, per tant, desapareix en forma de nova normalitat, mentre que l’art és efectiu quan revela la subjectivitat darrere de les coses i perdura en el temps com un recordatori que els éssers humans poden imaginar i desitjar un món diferent del que es troben. Tots sabem que el desastre és molt més interessant estèticament que el final feliç.

Per a la visió clàssica de l’art, que és també la visió clàssica de la política, les úniques imatges rellevants del Procés es corresponen amb aquelles dels polítics i els fotoperiodistes: la resta és anècdota. Des d’aquest paradigma, l’arxiu del Procés s’haurà de confegir a partir de les portades dels diaris i els discursos dels polítics. Això hauria de grinyolar instantàniament a casa nostra, on sempre ens han parlat del Procés com una cosa de baix a dalt, la gent desbordant el guió dels professionals de la política. Evidentment, aquesta idea era veritat en un origen, però no podia haver acabat més girada al final, quan va quedar clar l’èxit dels líders per definir els límits de la protesta, dir a quina hora calia tornar de l’aeroport, convertir el crit d’"independència" en "sit and talk", i així fins a arribar a la taula de diàleg. El Procés va començar com un moviment social i es va reconduir a la política consuetudinària.

Amb tot això vull suggerir que la museïtzació del Procés un cop mort és molt important per al futur de la política catalana. Si preval una memòria històrica construïda a partir de les imatges oficials, les explicacions geopolítiques i el raonament dels líders, el passat s’acabarà solidificant com una lliçó moral sobre allò que no pot ser i, a més, és impossible. I normalment aquesta visió realista s’acaba imposant, perquè en un bàndol hi ha molts professionals que cobren per estabilitzar-la i prou feina té la gent normal. Vet aquí que l’arxiu de fotografies semiprivades del Procés que dormen al núvol assenyala una altra possibilitat. I quan dic fotografies, també vull dir els tuits, mems, missatges en grups de WhatsApp i tot el material social que el país ha generat durant els últims anys al marge del circuit oficial. Vist com una obra d’art moderna, el Procés deixa de ser una lliçó de la història tal com va succeir realment i es converteix en un material estètic del qual podem extreure inspiració utòpica per al futur. Repassar les fotografies absurdes i entranyables que hem fet a les Diades fa un mal molt diferent que mirar les fotos dels diaris i els telenotícies, i jo diria que el primer cas és molt més pròxim a la veritat. 

Joan Burdeus és crític cultural
stats