15/05/2021

Dies mesquins

3 min
Dies mesquins

“És l’alegria la que em mou a escriure.

Sempre deixa el seu rastre en algun vers.

Per por a la crueltat dels convençuts,

he callat moltes coses, per exemple

una ja vella aversió a les pàtries,

la meva i la dels altres. També quan

era jove vaig sobreviure a les amenaces

dels que, amb mà de ferro,

conduïen el fosc ramat humà

fins a estimbar-lo pels penya-segats.

Només la intimitat és un espai real:

aquest és el refugi on resistir.

No tornis a sortir mai més de casa”

Orfeu, Joan Margarit, del llibre pòstum Animal de bosc (Ed. Proa)

En aquests dies de política mesquina creix la necessitat de veritat i d’escoltar atentament les dissidències com el tresor de llibertat que són més enllà de la cridòria. Són temps d’anar més enllà dels greuges i les injustícies que s’utilitzen d’excusa per justificar els errors i les irresponsabilitats pròpies i és un bon moment per reivindicar la utilitat de la política. Una utilitat que potser encara pot salvar-nos de la temptació antipolítica i dels monstres autoritaris que conté.

Quan els responsables de la cosa pública són incapaços de gestionar-la s’acostuma a convocar eleccions per sacsejar el tauler. El problema veritablement greu arriba quan la incapacitat de superar les diferències entre partits i faccions internes s’enquista i no són possibles, aparentment, ni el pacte ni tampoc l’hegemonia. De què serveix aleshores anar a eleccions? I en què es converteix la política quan és incapaç d’aconseguir l’acord entre diferents i de posar al centre de la seva acció el progrés i el benestar dels ciutadans?

Per anar al detall, està clar que donar veu a l’opinió pública és per si sol un valor, però res no sembla indicar que l’estructura dels blocs que s’ha anat solidificant a Catalunya s’hagi de trencar a curt termini sense que hi hagi canvis substancials en la manera d’actuar dins dels blocs i entre ells.

¿Seria útil en aquest context anar a eleccions? Unes segones eleccions molt probablement conduirien a un reforçament del PSC a costa dels ossos de Ciutadans, a una pujada de la ultradreta i a una hegemonia més clara dins del bloc independentista, però a una reculada del conjunt. Aquestes són les tendències que indiquen les enquestes internes dels partits, i anirien acompanyades d’un augment de l’abstenció i per tant d’una desafecció ciutadana més gran sobre la noblesa i la utilitat de la política com a forma de viure en societat.

La manca d’acord tant entre els blocs com dins dels blocs i la manca d’hegemonia clara és on som ara mateix i on podem quedar-nos atrapats, cosa que seria la garantia d’una decadència inexorable del país.

La dissociació entre la societat i el lideratge polític ja fa temps que va començar i avui és especialment sagnant en la gestió econòmica i empresarial. Per múltiples raons i responsabilitats compartides, les vies de comunicació es van trencar i l’economia del país fa temps que va optar per salvar-se sense esperar la complicitat d’una estratègia pública.

Un empresari important del país, dels que ha creat centenars de llocs de treball i s’arremanga en pandèmia per salvar la paralització de l’activitat i complementar el sou dels treballadors en ERTO, explica que la interlocució per presentar projectes als fons europeus l’està fent directament a través dels ministeris. No per gust, sinó per la manca d’interlocució efectiva del govern de la Generalitat, desaparegut perquè porta gairebé 230 dies en funcions.

Un president d’una comunitat autònoma explica que l’espai que Catalunya està deixant lliure és ocupat, com amb els gasos, per demandes d’altres comunitats actives en la defensa del dia a dia. Està clar que en un país independent amb interlocució directa amb Brussel·les les coses anirien millor, però no és el que tindrem a mitjà termini i la recessió afecta les famílies avui.

La degradació del pes institucional no ha arribat sola sinó de bracet d’aquells que han considerat que les competències autonòmiques no valia la pena continuar defensant-les amb les urpes.

Afavoreix la degradació que els partits sobiranistes siguin incapaços d’admetre que les seves estratègies estan a anys llum, malgrat que l’única manera de fer política avui seria apartar les diferències i centrar-se en treure el país de la depressió. Que tot és susceptible d’empitjorar és una màxima que compleix amb tossuderia la política catalana. Queden pocs dies perquè els protagonistes prenguin la decisió de cooperar ara o estimbar-se tots electoralment aviat.

stats