Contra els discursos, un 'naan'!
Davant de discursos com el de la Sílvia Orriols (que em sembla tan “legítim” i desconcertant com el de “votar divideix les famílies”) jo només penso en una cosa. La porta de l’escola. L’escola com a àgora de barreja, de famílies diferents, d’avis d’aquí i d’allà, que parlen d’allò que més els interessa: els nens. A la porta de l’escola és on s’han de teixir els patchworks, sense cap por. I la manera de fer-ho és la següent: a través de la cuina, que és a través de la cultura.
Sempre m’ha interessat la cuina del món, com la literatura del món, com el vi del món, i quan algú no s’hi interessa em penso que és bàsic. La mare de la M., companya de la meva filla, pakistanesa, que avui ja fa batxillerat, em va convidar, un dia, a sopar. I el pare de la G., islandesa, també. Parlo amb el senyor que em posa la fibra òptica, peruà, i riem, perquè els seus compatriotes i els xilens es disputen l’autoria del Pisco Sour. Parlo amb el paleta, mexicà, i li explico com em va meravellar menjar escamoles. Parlo amb la senyora del colmado, asturiana, i ens expliquem la meravella que és escanciar.
És un deure interessar-se per la cuina dels altres, perquè això és interessar-se per la civilització. “On podria anar a menjar colombià?”, li pregunto a ell. I ell m’ho diu i compartim aquest moment. Ell, llavors, em pregunta pel fricandó.
Feu-me cas. Unim-nos a través de la cuina, de la civilització que representa cuinar. Hem de tenir l’interès d’un gat, sempre, per tot allò que passa. Ser intel·ligent és ser curiós. En som amb els llibres, amb les pel·lis. Preguntem-li a la taxista peruana on sopa, on compra. No fer-ho és pecat mortal.
