Hi ha gent que menja cada dia el mateix. Matí, migdia i vespre. Plat únic: ressentiment. A Catalunya hi ha una geografia de l’amargura. Es comença a veure ara. Com si nasquessin noves comarques, pobles. La divisió territorial de la rancúnia. El país recorda el que ha passat aquests darrers anys als Estats Units. Estats de tírria. Estats d’odi.
Hi havia aquelles classes mitjanes. Que no són ni classes, ni mitjanes. De les ciutats que treien fum. I la gent anava fent. La feina, la caseta, els nens. La vida de la cervesa després de treballar. De la tele per adormir-se. Dels caps de setmana nyam-nyam. Tot se’n va anar a la merda. Però... stop. Aquí no és ben bé que tot se n’hagi anat a pastar fang. Aquí molta gent creu que no té el que mereix. Que està molt per sota. A la masmorra del país. Sentireu que diuen: “Hem estudiat molt i mira el que tinc!” Una caca de feina. Boletes de cagalló de cabra com a xavalla. Mentre endrapen tothora la teca del ressentiment guitant al seu voltant com el món fumat s’esfuma.
Ho veureu molt als pobles. On estan naixent noves classes del que abans en diríem immigrants però que ja estan passant la frontera visible de no ser immigrants. Aquell paleta, lampista, pintor... ara s’ha vist obligat a erigir-se en petit empresari. Ni ho sabia, potser ni ho volia. I ara té 2, 3, 4 treballadors: el que posa totxos, el que passa el pinzell, el que canvia endolls. Als pobles ja no hi ha aquests professionals. Morts, jubilats, o queden els que queden programats per l’obsolescència d’un sistema que diu que no al que ha de ser sí. Als del tant-que-hem-estudiat-o-no-ho-hem-fet els fan ràbia. Ells, sí; jo, no. I anar mossegant mania. Però hi ha molt més i és per a tots.
Els que coneixes de petit t’estoven a la cara: "Tu rai. A tu totes et ponen. A, e, i… Tu, a tu sí que et va bé tot!" Ho diuen amb ressentiment. Mastegant vinagre. Bevent vi agre. Mentre van caient de la taula adormits. Obrim camí nosaltres: els que vam néixer als setanta. Inici del Segle del Ressentiment. Aquí començareu a trobar un tant per cent de revengistes que farien ballar rock'n'roll als dels cementiris. I darrere vagons i vagons de totes les edats com un Tren de Gran Velocitat de l’Amargor. La vida, diuen mirant per la finestreta veloç, dura, infranquejable, no havia d’anar així. Culpen el país. Van néixer i créixer feliços. Semblava que tot era una societat del benestar: ara del malestar. Un país que havia de ser lliure, ara tot és una dictadura de la mediocritat, la mala educació, l’analfabetisme. Un centre d’internament de pastilleta i papiroflèxia de la pantalleta per als ressentits infeliços.
No els parleu de res. No volen saber res. I ho veureu aviat. Molts dels partits hegemònics de la Catalunya interior s’han convertit en invotables per als seus tradicionals, costumistes o repetitius votants: Junts, Esquerra, la CUP. Votaran ressentiment. Ja ho estan fent sense paperetes. Ho diuen per la boca. Certament, abans es trencarà Catalunya que Espanya. Trencada. La demografia del ressentiment. Felicitats a tots els trossos. Només queda resar a (sant) Gaudí.
L’originalitat consisteix a tornar a l’origen, va dir el poeta de la pedra abans que el xafés el tramvia. El trencadís gaudinià: els trossos també poden ser un tot. Què ens pot unir? Què uneix els fragments? Què pot empegar els talls, els bocins, les miques? De moment, res.
