Qui domina el món?

Em sembla que quan es parla del declivi nord-americà no ens ho hauríem de prendre al peu de la lletra. Els Estats Units van esdevenir una potència mundial de debò arran de la Segona Guerra Mundial. És evident que des de molt abans de la guerra ja eren l'economia més gran del món, però d'alguna manera eren només una potència regional. Dominaven l'hemisferi occidental i havien fet algunes incursions al Pacífic, però la potència mundial, realment, eren els britànics.

La Segona Guerra Mundial va canviar aquesta situació. Els Estats Units van esdevenir la potència mundial dominant. Els EUA tenien la meitat de la riquesa mundial. Les altres societats industrials estaven debilitades i desfetes. Els EUA tenien una posició de seguretat increïble. Controlaven l'hemisferi i, alhora, l'Atlàntic i el Pacífic, amb una força militar enorme.

Evidentment, això va anar a menys. Europa i el Japó es van refer i es va produir la descolonització. El 1970, els EUA havien baixat, si volem dir-ho així, fins al 25% de la riquesa mundial -si fa no fa com a la dècada del 1920-. Continuaven sent una potència mundial descomunal, però no tant com ho havien estat durant els anys 50. D'ençà del 1970 la situació ha estat força estable, tot i que, esclar, hi ha hagut canvis.

Durant els últims deu anys, per primera vegada en cinc segles -des de la conquesta dels espanyols i els portuguesos-, l'Amèrica Llatina ha començat a ocupar-se d'alguns dels seus problemes. Ha començat a integrar-se. Els diversos països de la regió estaven molt apartats els uns dels altres. Cadascun es relacionava pel seu compte amb Occident, primer amb Europa i després amb els Estats Units.

La integració és important. Implica que no resulta tan fàcil fer caure els països un per un. Els països de l'Amèrica Llatina poden unificar-se en la defensa contra una força exterior.

Un altre canvi, molt més significatiu i molt més complicat, és que els països de l'Amèrica Llatina han començat a fer front de manera individual als seus enormes problemes interns. Amb els seus recursos, l'Amèrica Llatina hauria de ser un continent ric, sobretot l'Amèrica del Sud.

A l'Amèrica Llatina hi ha una riquesa immensa, però està molt concentrada en mans d'una petita elit -formada normalment per gent molt europeïtzada i generalment de raça blanca- i coexisteix amb el patiment i la pobresa generalitzats. Hi ha alguns intents de posar fil a l'agulla per resoldre aquesta situació, i això és important (ja que és una altra forma d'integració), i en certa manera l'Amèrica Llatina s'està apartant del control dels Estats Units.

Es parla molt del canvi en la relació de poder mundial: l'Índia i la Xina seran les grans superpotències, les més riques i poderoses. Però igual que en el cas anterior, hem de ser molt cauts amb aquesta visió.

Per exemple, molts observadors parlen del deute dels Estats Units i del fet que la Xina en té una bona part. Pocs anys enrere, de fet, el Japó tenia la major part del deute nord-americà. Ara ha estat superat per la Xina.

A més a més, cal considerar que el marc general en el qual es produeix el debat sobre el declivi dels Estats Units és equívoc. Estem acostumats a parlar d'un món format per estats, entesos com a entitats coherents i unificades.

En l'estudi de la teoria de les relacions internacionals hi ha una escola, la realista, segons la qual ens trobem en un món anàrquic d'estats que busquen el seu interès nacional. En molts aspectes, això és un mite. Hi ha alguns interessos comuns, com ara la supervivència, però, en general, la gent d'un mateix país té interessos molt diferents. Els interessos dels directius de la General Electric i els del conserge que els neteja el terra no són pas els mateixos.

La pretensió que tots nosaltres som una família feliç, que no hi ha divisions de classe i que tots plegats treballem en harmonia és part del sistema doctrinal dels Estats Units, però és una pretensió radicalment falsa. Al segle XVIII, Adam Smith deia que els mateixos que dominen la societat en fan les normes: "els comerciants i els fabricants". Avui dia el poder el tenen les institucions financeres i les multinacionals.

Aquestes institucions tenen interès en el desenvolupament de la Xina. Per tant, si ets, per exemple, un directiu de Walmart, Dell o Hewlett-Packard, t'agradarà tenir una mà d'obra molt barata a la Xina que treballa en condicions deplorables i amb poques restriccions mediambientals. Mentre a la Xina hi hagi allò que s'anomena creixement econòmic, perfecte.

De fet, el creixement econòmic de la Xina té un punt de mite. La Xina és sobretot una planta de muntatge. És un gran exportador, però, mentre el dèficit comercial amb la Xina ha augmentat, el dèficit comercial amb el Japó, Taiwan i Corea ha disminuït. Això passa perquè hi ha un canvi en el sistema de producció de la regió. Els països més avançats -el Japó, Singapur, Corea del Sud i Taiwan- envien els components i peces tecnològicament avançats a la Xina, que utilitza la seva força de treball per muntar els productes i enviar-los fora del país. I les grans empreses nord-americanes fan el mateix: envien peces i components a la Xina, i allà els munten i exporten el producte final. Això compta com a exportació xinesa, però moltes vegades es tracta d'exportacions regionals, i d'altres, en realitat, són autoexportacions dels Estats Units.

Si sortim del marc conceptual que considera els estats nació com entitats unificades sense divisions internes, podem veure que el poder ha canviat globalment de mans, però en realitat ha passat de les mans del conjunt de treballadors a les dels actuals amos del món: el capital transnacional, les institucions financeres globals.

Més continguts de