Els que donaven lliçons d’estat de dret
Des del moment que va acabar el Procés, després d’aquell octubre del 17 viscut amb un helicòpter al cap i l’ai al cor, i durant els anys de llaços grocs, del judici al Suprem, de la sentència i del Tsunami, l’opinió pública catalana ha hagut de suportar tota mena de lliçons sobre la ingenuïtat de pensar que era possible derrotar l’estat espanyol sense uns plans de contingència que anessin més enllà del cens universal del referèndum.
D’autocrítica sobre ingenuïtats diverses no n’ha faltat, a Catalunya, però l’Estat no l’ha practicat. I l’estat espanyol i els seus adoradors polítics i mediàtics haurien d’aplicar-se les seves pròpies lliçons sobre la supremacia de l’estat de dret procedint a investigar judicialment el president Mariano Rajoy i el ministre Fernández Díaz com a orquestradors principals de la guerra bruta contra l’independentisme. Perquè ara tenim proves que el govern espanyol va començar a derrotar l’independentisme passant per sobre de l’estat de dret, amb mètodes propis de dictadures.
Si l’executiu investigava adversaris polítics fins a destrossar-los la vida, la ingenuïtat és pensar-se que l’estat espanyol en va tenir prou amb el simple gest d’obrir el Codi Penal i la Constitució per sufocar un intent de secessió. Paradoxalment, la pràctica de la guerra bruta és tota una demostració de debilitat de l’Estat i de la falta de confiança en la tan proclamada fortalesa de la idea d’Espanya, perquè revela la incapacitat d’enfrontar-se democràticament a l’independentisme. Per això, l’Estat es regira només de pensar que un dia el Congrés aprovarà l’amnistia, el rei la firmarà, els jutges l’aplicaran, els exiliats tornaran a casa i els inhabilitats es podran tornar a presentar a unes eleccions.
