Els efectes de la desacceleració xinesa

La desacceleració econòmica de la Xina del 2015 tindrà conseqüències importants per als països de la regió i més enllà. Per a la majoria dels països, un creixement del PIB de gairebé el 7% com el que s’espera aquest any -i els propers- seria motiu de celebració. No obstant, després de tres dècades de creixement de dos dígits, el rendiment cada vegada més feble de la que avui és la segona economia més gran del món és una causa important de preocupació -i no només per als xinesos.

Ara bé, malgrat que la desacceleració de la Xina tindrà conseqüències negatives per a alguns països, també crearà oportunitats per a d’altres. El destí dels països de la regió depèn de l’estructura de les seves economies -i, de manera crucial, de com s’adaptin a la transformació econòmica en curs del seu gegant veí.

Els països que produeixen matèries primeres com coure, petroli i minerals per a la indústria xinesa ja estan notant els principals canvis. La desacceleració industrial de la Xina implica una reducció corresponent de la demanda mundial d’aquestes matèries. Per a països com el Kazakhstan i Xile, amb unes economies profundament concentrades en aquests sectors, la contracció és un seriós desafiament.

Els països que fabriquen productes intermedis també s’estan veient afectats. El Japó, per exemple, produeix components que s’exporten a la Xina per a la fabricació de productes electrònics de consum. En altres paraules, les seves exportacions amb valor afegit al món solen passar per la Xina. Així, la desacceleració de la Xina ha tingut un efecte destacable en les exportacions del Japó.

No obstant això, el destí dels exportadors de matèries primeres i productes intermedis no està gravat en pedra. Els consumidors no estan comprant menys telèfons intel·ligents, joguines electròniques o ordinadors; la producció d’aquests béns simplement es traslladarà de la Xina a altres llocs amb costos més baixos. El Vietnam, per exemple, ha augmentat considerablement la producció i les exportacions de telèfons intel·ligents i de productes electrònics de consum -una àrea en la qual la Xina exercia un predomini absolut-, en part perquè ha atret més inversió estrangera directa.

En principi, altres països com l’Índia i Indonèsia podrien convertir-se en els nous gegants exportadors. Perquè això passi, però, aquests països hauran de fer grans inversions en infraestructures i engegar reformes polítiques que facin que la seva logística i el seu clima d’inversió siguin competitius a nivell global.

Un altre conjunt de països que han notat l’impacte del reequilibri de la Xina són els que venen productes i serveis als consumidors xinesos. Malgrat un creixement més lent, el consum de les llars a la Xina ha anat augmentant i el mercat del país segueix sent un dels més prometedors del món. Les empreses que puguin beneficiar-se d’una despesa més alta en consum hi sortiran guanyant.

Fins ara els principals beneficiaris dels creixents ingressos a la Xina han sigut països de fora de l’Àsia -com Alemanya amb la seva indústria automotriu i els Estats Units amb la seva innovació en alta tecnologia-. Però els països de la regió Àsia-Pacífic també han guanyat terreny. Singapur i Austràlia estan aprofitant la creixent demanda d’educació d’alta qualitat a la Xina i expandeixen les seves exportacions de serveis universitaris. El Japó s’està beneficiant dels hàbits agressius de despesa dels turistes xinesos, fins al punt que el fenomen -conegut com a bakugai - ha estat catalogat com l’expressió en voga de l’any al Japó.

Un tercer conjunt de països que se’n poden beneficiar són els que competeixen principalment amb la Xina. Aquestes economies poden augmentar la seva quota de mercat global en la mesura que la Xina es retregui d’alguns sectors. Precisament a causa del seu propi èxit, el cost laboral de la Xina ha augmentat més d’un 100% en els últims deu anys, cosa que deixa molts altres països -no només el Vietnam i l’Índia sinó també altres de molt poblats com Bangla Desh i Birmània- amb costos laborals relatius molt més baixos.

Això vol dir que moltes indústries a la Xina han perdut competitivitat, i que el futur creixement de l’economia xinesa ha de venir d’increments en innovació i productivitat, i no de mà d’obra amb salaris baixos. Bangla Desh, per exemple, ja ha començat a treure partit de la retirada de la Xina del segment de baixa gamma del mercat de la roba. La seva producció i les seves exportacions han crescut ràpidament, i avui és el segon exportador de roba més gran del món (després de la Xina). Per tant, no sorprèn que Bangla Desh i el Vietnam ara siguin dues de les economies que creixen més ràpidament de la regió.

Però els rèdits que s’obtindran amb la desacceleració de la Xina no són automàtics. Com que molts altres països estan competint per quedar-se amb la part del mercat global que la Xina està perdent, les economies en desenvolupament de la regió hauran d’engegar reformes i invertir en energia, transport i infraestructures urbanes per fer que el seu clima d’inversions general resulti competitiu.

Atès que la desacceleració de la Xina està sent impulsada principalment per factors fonamentals (especialment una força laboral que es redueix i uns costos laborals que augmenten), s’hauria d’entendre com a part d’una nova normalitat per a l’economia mundial. Com que l’economia xinesa ara és molt més gran, actualment un creixement del 6% contribuiria més a la producció mundial que un creixement del 10% abans de la crisi financera global.

Per als altres països, la millor manera de tractar amb una Xina que es desaccelera és adoptar les reformes interiors necessàries per reposicionar-se dins de l’economia global.

Copyright Project Syndicate