Efectes, efectes...

Si els presos (ja és un horrorós genèric, "els presos”) surten ara, poden fer uns dies de campanya electoral o, si ho voleu més exacte, ajudar a fer-la. Anar a la ràdio, deixar-nos sentir, de nou, la veu. No gaire cosa més, per la pandèmia. No gaires dies més, pel tribunal. Tots ells estan convençuts que no trigaran gens a ser tancats de nou. Si haguessin sortit abans, “quan els tocava”, ara ja hi estarien, de tancats de nou. I aquest terratrèmol electoral que provoquen trepitjant el carrer en lloc d’estar amagats, desats a la presó, em sembla una relativa bona notícia. Parlem i sentim a parlar cada dia de l’efecte Illa, però potser, si els jutges triguen gaire, també haurem de parlar de l’efecte Junqueras. En fi, ja sé que correran tant com puguin. Per cert, la veu femenina de la propaganda electoral del PSC que he sentit a la ràdio diu “PSC” amb la s i la c castellanes. “Peesecé”. No sé si és volent, suposo que sí. Tothom ho diu així, ja.

De tota manera, la campanya electoral tampoc seria el mateix, si no hi hagués pandèmia i si els presos estiguessin al carrer, com els pertocaria. No hi ha l’Arrimadas, i la seva successora, la Roldán, allà al PP de moment no crispa gaire. Cap dels constitucionalistes parlen, aquest cop, de "colpistes" per referir-se a ells, perquè suposo que entenen una cosa. El mal rotllo crea adeptes ràpids, però no gaire fidels. El bon rotllo crea adeptes lents, però segurs. El bon rotllo podria superar el cinquanta per cent.

Es queixa, en fi, el constitucionalisme del fet que “el Govern tregui els presos al carrer el primer dia de la campanya electoral, quan ho hauria pogut fer abans”. Es queixa d’això, però no es queixa d’una raó elemental de la física: que són dins. Per això els treuen.