Opinió 17/11/2014

Eleccions anticipades?

3 min
Eleccions anticipades?

Del 9-N cal destacar-ne quatre fets fonamentals. En primer lloc, l’èxit de mobilització, assolida, cal subratllar-ho un cop més, sense campanya institucional, sense suport oficial clar i sense cap seguretat, el dia abans de la votació, que la consulta es podria fer. És veritat que alguns han corregut a interpretar la participació (al voltant d’un quaranta per cent de votants un cop descomptem el vot de no ciutadans, que va ser mínim) i la proporció de sí-sí com un resultat ajustat (o fins i tot deficient) per al sobiranisme tot insistint en la necessitat de mobilitzar entre 300.000 i 400.000 vots més a favor de la independència. Això, però, ens fa oblidar que la virtut fonamental del 9-N no va ser la de “comptar-se” (per això ja tenim enquestes que prediuen una majoria -encara que no sigui molt àmplia- a favor de la independència) sinó la de fer cristal·litzar una nació capaç d’actuar conjuntament, d’anar a les urnes i de fer-ho sense restriccions imposades des de fora. En segon lloc, ha reafirmat la gent com a protagonista del camí sobiranista i el fet que, des de fa uns quants anys, els polítics catalans, sense excepció, només actuen com a mandataris de la ciutadania. Ningú no es pot atribuir l’èxit del 9-N: la millor part d’aquella jornada memorable va ser sentir com tots els que hi vam participar ho vam fer dirigits per una força interna, cívica, lliure de tota disciplina de partit. En tercer lloc, el 9-N ha transformat els límits del que és possible, canviant la relació entre l’estat espanyol i Catalunya, i legitimant un acte alegal que ha de permetre articular altres actes i decisions estrictament sobiranes. Finalment, ha tingut un impacte internacional extraordinari, tant mediàtic (mesurat per nombre de notícies i editorials) com per la seva efectivitat a l’hora d’explicar al món que la independència és una solució que apareix després d’haver esgotat totes les altres vies que s’han intentat per conviure a Espanya.

Els resultats del 9-N plantegen tres preguntes: cal fer eleccions anticipades?, cal fer-les amb una llista unitària? i, tant si es fan com si no es fan, quin és el programa que caldria aplicar?

Sabem que, molt probablement, hi haurà un canvi complet a l’escenari polític espanyol en els propers dotze mesos. A les municipals de la primavera, el PP rebrà un vot de càstig considerable: per exemple, una enquesta recent el deixa sense cap capital de província a Andalusia. Per a les generals de la tardor s’albiren unes Corts espanyoles dividides en tres blocs: PP, PSOE i Podem. D’aquestes Corts no es pot esperar cap mena de reforma constitucional: qualsevol reforma institucional profunda implica una majoria de dos terços i, per tant, dóna minoria de bloqueig al PP amb tota seguretat. Des d’un punt de vista de govern, el més probable és que es formi un govern minoritari del PSOE (convertit en partit central) amb el suport tàcit d’un dels dos altres partits. En aquest context, els diputats catalans seran absolutament irrellevants per intentar una política de peix al cove. En definitiva, hi haurà al davant un Estat amb polítics fent promeses reformistes, semiconstituents i de tercera via però en el fons incapaços de fer cap concessió substantiva rellevant. De fet, la fragmentació i la polarització de les Corts no faran més que aguditzar la crisi política i econòmica espanyola: una situació que només pot perjudicar Catalunya si decideix no trencar amb l’ statu quo.

Considerant aquest conjunt de condicionants, fer les eleccions catalanes després de les generals sembla un error: desobeiria el mandat ciutadà existent (l’únic motor del 9-N); però, sobretot, enterboliria la nitidesa de la disjuntiva política actual (independència, sí o no) perquè permetria a una part de la classe política catalana (la que encara viu instal·lada en el pre 9-N) allargar la decisió final fent veure que Espanya ha canviat i que és capaç d’oferir alguna cosa.

Si les eleccions es fan abans de les municipals, la solució més lògica és la d’una llista unitària. Fer eleccions simplement per canviar de líder de la transició nacional (tot mantenint la transició) no té gaire sentit. Tenint en compte, però, els personalismes, desconfiança i tensions entre els nostres polítics (els uns perquè consideren els altres massa radicals i rígids; i els altres perquè creuen que els uns acabaran abraçant una tercera via i, per això mateix, exigeixen un contracte tancat), l’única sortida és que les grans organitzacions civils del país tutelin la formació de la llista unitària -integrant els caps de llista dels principals partits seguits de membres de la societat civil-. I que es faci amb un programa, relativament flexible en la seva execució, però inspirat en la proposta del CATN (declaració seguida d’un temps de negociació amb una data límit fins a la proclamació) i obert a la possibilitat d’aplicar, entre altres coses, l’estratègia de desobediència civil del 9-N per part de 2,5 milions de ciutadans a la campanya de la renda de la primavera del 2015.

stats