Vuit anys després del col·lapse de 2017, l’independentisme català no té un elefant a l’habitació, en té dos: Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. La continuïtat dels dos principals líders del Procés condiciona completament els respectius espais polítics i impedeix les imprescindibles catarsi i renovació profundes del conjunt del moviment, sense les quals és impossible que surti del pou electoral, polític, discursiu i cultural on està ficat.
És una injustícia, sí. Puigdemont i Junqueras han patit la repressió molt durament, l’un en forma d’exili i l’altre de presó i inhabilitació. Se’ls ha negat el dret de participació política, se’ls ha castigat i deshumanitzat, han estat objecte d’una venjança calculada. Demanar que pleguin, just ara que estan a punt de recuperar els seus drets polítics gràcies a la llei d’amnistia, no deixa de ser una manera de rematar-los. Però aquest argument, que humanament és comprensible, no és políticament vàlid. Cal recordar que Puigdemont i Junqueras són polítics, no forners, ni agents d’assegurances, ni cantants. Tot el que fan i deixen de fer ha de ser jutjat en funció de les conseqüències polítiques.
I jutjats políticament, és molt evident que aquests dos líders, que durant anys van representar les il·lusions i les esperances de victòria millor que ningú, avui són la viva imatge de la derrota. És impossible que qui va prometre el cel faci trempar els votants amb un traspàs parcial de Rodalies en què, per a més inri, els maquinistes han acabat manant més que l’acord entre partits, o amb unes competències de pa sucat amb oli en immigració, sense capacitat normativa i amb els Mossos fent d’escolanets de la Policia Nacional a la frontera. Sens dubte, estem en un moment polític diferent, absolutament prosaic, però és impossible que el comercial que et venia les virtuts d’un Porsche ara et convenci de les bondats d’un Peugeot. Toca un Peugeot? D’acord, però que me’l vengui algú altre, sisplau.
Potser algun estrateg tindrà la temptació de pensar que si Puigdemont i Junqueras no són bons per vendre un Peugeot, el que han de fer és tornar a vendre el Porsche. Tampoc funcionaria. Si una cosa ha après l’independentisme és que, a banda de majories molt àmplies, la ruptura amb l’estat espanyol –si mai es produeix– requerirà una determinació infinitament superior a la de 2017, assumint els riscos que assumeix qualsevol país que de debò vol la seva independència. És difícil de creure que els mateixos dirigents que van frenar espantats per una simple advertència en privat d’intervenció militar, en una hipotètica nova ocasió tindrien un comportament diferent. El problema de credibilitat és, doncs, integral: aquests dos dirigents ja no són bons ni per vendre el Porsche ni per vendre el Peugeot.
Puigdemont i Junqueras continuen perquè així ho han volgut els militants dels seus partits. Els de Junts, de manera aclaparadora. I els d’Esquerra, dividits gairebé per la meitat. En públic fan veure que estan il·lusionats i convençuts, però en privat els arguments a favor de la continuïtat dels dos líders són tota una altra cosa: des de la injustícia humana citada més amunt, fins a justificacions estrictament corporatives com “és que si plega, el partit se’ns trenca” o “és que no tenim relleu”. Consideracions legítimes, però que no tenen res a veure amb el que és millor per al moviment independentista o fins i tot –digueu-me ingenu– per al país. A hores d’ara, tothom dins i fora del moviment sap que sense lideratges nous l’independentisme no tindrà l’oportunitat de tornar a pensar i actuar amb claredat. Potser no és condició suficient, però sí necessària.
Arran de les enquestes que disparen la ultradreta a Catalunya, els darrers dies s’ha citat molt una cèlebre frase d’Antonio Gramsci per explicar el fenomen d’Aliança Catalana. La citació original del pensador i polític italià diu així: “La crisi consisteix precisament en el fet que el vell mor i el nou no pot néixer: en aquest interregne es produeixen els fenòmens morbosos més diversos”. En el cas de l’independentisme català, la frase no pot ser més acurada. Mentre el centre de gravetat de la política catalana va ser el projecte il·lusionant i creïble d’un país nou, no hi va haver espai per a una ultradreta catalanista. Vam ser una excepció europea. Quan aquesta esperança ha mort, ha nascut el monstre d’Aliança Catalana. Puigdemont i Junqueras s’han d’apartar per donar al que és nou l’oportunitat de néixer. M’atreveixo a dir que és un deure patriòtic.
