8-M per a no feministes

Segurament tampoc veia en el feminisme la meva causa perquè encara no m'havia enfrontat a la maternitat

Fa poc més de quatre anys discutia amb una amiga que m’acusava de no sumar-me a la defensa del feminisme. “Ho respecto –li deia–, però no és la meva causa”. Argumentava que mai m’havia sentit discriminada per ser dona, per la qual cosa no creia que jo hagués de reclamar més igualtat. I llavors vaig començar a mirar al meu voltant, qüestionant el que veia i, segurament, qüestionant-me a mi mateixa.

En aquell moment, jo estava acabant el doctorat en economia. Érem dues noies en un grup de dotze. Em semblava una dada anecdòtica, sobretot venint d’una carrera on érem majoria. El mateix passava a la resta d’universitats, on gairebé el 60% dels graduats cada any són dones. I no només això: també es graduen amb millors notes. Però alguna cosa passava, ja que, a mesura que pujava el nivell en l’escala acadèmica, les professores i investigadores anaven desapareixent. A la mateixa Universitat de Barcelona, de fet, ni tan sols dos de cada deu catedràtics són dones.

Alguna cosa passava, ja que, a mesura que pujava el nivell en l’escala acadèmica, les professores i investigadores anaven desapareixent

A les meves amigues que havien optat pel món privat no els anava gaire millor. Des de l'inici de la seva vida professional cobraven aproximadament un 14% menys que els seus companys. I això no havia fet més que començar. Els quedava poc per complir els 30, moment en què aquesta diferència augmentaria molt, per no recuperar-se mai més al llarg de la seva carrera. I, per molt preparades que estiguessin, poques esperances podien tenir d’acabar en consells d’administració, on la presència de dones no arriba al 20%.

Segurament tampoc veia en el feminisme la meva causa al no haver-me enfrontat, encara, a la maternitat. Coneixia la problemàtica: som un país sense nens. Tenim pocs fills, i cada cop més tard. Alguna cosa ens devia passar a les dones, per no voler tenir-ne. L’equilibri demogràfic ens demanda augmentar les taxes de natalitat però, ara com ara, el pes d’aquest ajust recau sobre les famílies, i més concretament sobre les mares. No hi ha com aprendre de la pròpia experiència, i el fet de ser mare em va fer entendre que la conciliació familiar i laboral real no és una prioritat per als nostres polítics. Ara mateix la penalització que representa tenir fills és un preu massa alt per a moltes dones.

Diuen que un dia et poses les “ulleres liles” i comences a trobar desigualtats on abans veies normalitat. I t’escandalitza que, en la violència de gènere, es qüestioni l'actitud o vestimenta de la víctima, quan no ho fem amb altres agressions. O que hagis normalitzat la por a caminar sola de nit com un sentiment inherent a la teva condició de dona. I, evidentment, això et porta a revisar-te a tu mateixa pel que has dit o pensant, sabent que avui consideraries moltes d’aquestes actituds masclistes.

Defensar la igualtat de gènere implica voler una societat més justa, i una economia més productiva i competitiva. Implica respectar tots els ciutadans, permetent que cada un desenvolupi tot el seu potencial. Sumar-me a la defensa del feminisme és, per tant, no només la meva causa, sinó la causa de tots.

Més continguts de