En menys d’una setmana, des de la publicació de la sentència del cas Gürtel, hem viscut, per primera vegada, la caiguda d’un govern a causa de la corrupció. Una corrupció que, com que és molt repetida, s’ha tornat familiar per a tots nosaltres, gairebé com un membre més del nostre sistema democràtic. Una corrupció que semblava tan adherida que ni les urnes ni els pactes de govern aconseguien eliminar. Però la corrupció, en un estat de dret, ha d’acabar passant factura, encara que sigui dècades després.

Al llarg dels últims anys hem guanyat molta experiència sobre el funcionament de la corrupció política, les caixes B, les xarxes clientelars o el finançament il·lícit dels partits. També de les seves –no– conseqüències. De banda a banda de la Península, des del cas Pokémon fins als ERO, o des del 3% fins al cas Lezo, són pocs els territoris o partits que poden afirmar amb tranquil·litat que no han estat involucrats en cap escàndol. I les eleccions, un mecanisme democràtic de control, no han estat sempre capaces d’apartar del seu càrrec els polítics corruptes.

Però el sistema judicial sí que ha demostrat la seva eficàcia per penalitzar les xarxes de corrupció política. Un càstig que l'Audiència Nacional ha traduït en una condemna de més de 350 anys a una trentena d’acusats, així com al mateix Partit Popular com a partícip a títol lucratiu. Una sentència que, a més, prova la creació d’un sistema paral·lel de corrupció institucional a través de dispositius de manipulació de la contractació a tots els nivells de govern: central, autonòmic i local.

Malgrat el que pugui semblar aquests dies, la corrupció a Espanya és un problema que es troba en pocs sectors. Rajoy esgrimia com a defensa al Congrés de Diputats que “de corrupció n'hi ha a tot arreu”. Però les dades ens mostren que no és així. Espanya es troba entre els països europeus on hi ha menys ciutadans que experimentin la corrupció a la seva pròpia pell. Aquí, a diferència del que passa en altres indrets –l’Europa de l’Est, Grècia, el sud d’Itàlia i la majoria de països del món– no paguem suborns per obtenir serveis públics bàsics. La nostra corrupció està concentrada a les altes esferes de les nostres administracions, on és molt visible i fa molt de mal, però no patim una corrupció estructural.

La corrupció a Espanya es concentra a les altes esferes de les administracions, on és molt visible i fa molt de mal

Som davant d’escàndols polítics que no afecten el nostre dia a dia de manera directa, però que tenen un cost sobre la legitimitat del sistema a mitjà i llarg termini. Els casos de corrupció a les cúpules de les organitzacions públiques minen els nivells de confiança ciutadana en tot el sector públic. Si, a més a més, el president del govern insinua que “de corrupció n'hi ha a tot arreu”, es reforça encara més aquesta imatge distorsionada de les nostres administracions.

La sentència judicial és clara. El partit al govern s’ha beneficiat de xarxes de corrupció institucionals. Davant d'aquesta constatació, que, d'altra banda, no dista gaire de la situació que va forçar la dimissió del totpoderós Helmut Kohl com a president de la CDU, només hi ha dues sortides possibles. O el president dimiteix o se’l fa fora. I la Constitució preveu instruments per a aquesta segona opció, intentant assegurar certa estabilitat parlamentària: la moció de censura constructiva. Indiferentment del resultat de la moció, el missatge és que la corrupció, un cop demostrada judicialment, no pot sortir gratis.

El PP, com han fet altres partits en situacions similars, ha intentat justificar que les responsabilitats de la corrupció han estat “assumides” i “perdonades” a les eleccions. Aquest argument és, per començar, enganyós. En un sistema parlamentari, la legitimitat d’un govern ve donada per la combinació d’escons, no de vots. Però, a més a més, amaga una altra realitat. La corrupció passa factura a les urnes, però només sota certes condicions. Per exemple, que els tribunals hagin demostrat la veracitat de l’escàndol. Per tant, el sistema judicial no serveix únicament com a mecanisme directe de càstig a la corrupció, sinó també indirecte, perquè les seves decisions influeixen els votants.

Per primera vegada en la nostra democràcia, el president d’un govern en exercici s’ha assegut davant d’un tribunal per declarar com a testimoni en un cas de corrupció. I, també per primera vegada, una sentència judicial considera provat que el partit al govern ha format part i s’ha beneficiat d’una dinàmica de corrupció institucional. Una llista de primeres vegades massa difícil de digerir, i que ens demostra la importància capital que juga un sistema judicial independent. En una democràcia amb poders independents, la corrupció té un preu, i aquest preu pot arribar a ser tan alt com la caiguda del govern.