Un premi Nobel oportú per a nosaltres

Romer és essencial per entendre per què uns països són més capaços de progressar que d’altres

Per què creixen els països i aconsegueixen millorar el benestar dels seus ciutadans? Aquesta és la gran pregunta de la ciència econòmica. Va ser la que es va fer Adam Smith, pare de l’economia moderna, a finals del segle XVIII. I segueix sent la pregunta de la moderna teoria del creixement. Més significativa i rellevant en una etapa de la nostra història com l’actual, en què el creixement s’ha estancat i el benestar de gran part de la societat retrocedeix. Això explica l’oportunitat de concedir el premi Nobel d’economia d’aquest any a Paul M. Romer –conjuntament amb William D. Nordhau–. Un premi que és molt útil per a nosaltres. Vegem per què.

Les teories del creixement intenten explicar per què alguns països avancen a un ritme diferent dels altres, fins i tot partint de les mateixes condicions inicials. Entre aquestes explicacions destaquen les de Romer. El premi Nobel pretén destacar aquelles persones que han fet una aportació extraordinària en el seu camp. La de Romer és essencial per entendre per què uns països són més capaços de progressar que d’altres.

Per entendre una realitat inherentment complexa, els economistes construïm models amb hipòtesis i simplificacions de la realitat, i intentem preveure com es comportarà una economia davant de diversos escenaris. En la seva senzillesa, els models es deixen moltes coses fora. Però és inevitable. Com el conte de Borges 'Del rigor en la ciencia', el mapa més perfecte ocupa tot el territori que representa. Un model econòmic que reflecteixi a la perfecció la realitat serà, per tant, inutilitzable.

El coneixement és l’únic tipus de capital que tots podem consumir alhora sense que s’esgoti

Tradicionalment les teories de creixement econòmic es basaven en les contribucions de Robert M. Solow, també premiat amb el Nobel l’any 1987. Segons el seu model, les economies creixien pel fet d’acumular capital i, en el llarg termini, pel progrés tecnològic. En el model de Solow, com per a la resta de models neoclàssics, la tecnologia és exògena, ve de fora. Per dir-ho d’alguna manera, cau del cel. Sens dubte, una gran limitació per a un model que pretén explicar com creixen els països. El mapa per entendre el món del creixement quedava, doncs, força incomplet.

No és fins al 1990 que Romer revoluciona la teoria del creixement en plantejar un model en què aquest és endogen, ja que sorgeix del mateix model. Romer va fer una revisió del que entenem per tecnologia, considerant que el gran valor dels innovadors són les seves “idees”. Idees que, un cop desenvolupades, són lliures i qualsevol persona pot utilitzar. El coneixement és l’únic tipus de capital que tots podem consumir alhora sense que s’esgoti.

La clau del progrés sostenible es basarà, per tant, en la inversió, pública i privada, que es destini als generadors d’idees –el capital humà– i a la innovació. El treball de Romer va permetre delimitar un mapa del creixement prou complet per influir en el disseny de les polítiques públiques i prou simple per poder identificar l’impacte de diferents factors.

La clau del progrés sostenible es basarà en la inversió, pública i privada, que es destini als generadors d’idees –el capital humà– i a la innovació

El model definit per Romer ens parla d'una economia que pot créixer de forma sostinguda en el temps gràcies a la bona gestió del coneixement. Alhora, aquest model permet preveure les conseqüències que diferents xocs poden tenir sobre l’economia en el llarg termini.

És en aquest punt que la concessió del Nobel a Romer té importància per a nosaltres. Una política econòmica com la nostra, en què la despesa en recerca i desenvolupament (R+D) ha seguit perdent pes des de la crisi en relació a la producció del país, és una amenaça per al creixement i el progrés social.

Segons el model de Romer, un xoc transitori com el provocat per la crisi sobre la R+D podria tenir efectes permanents sobre l’economia. La reducció d’aquesta inversió que estem patint ha fet caure l’acumulació del coneixement, i això afecta la productivitat i, per tant, el futur creixement del PIB.

Les aportacions de Romer han millorat els models econòmics de creixement en acostar-los a la realitat, mantenint al mateix temps la seva funcionalitat. En incorporar la creació del coneixement, Romer considera la ciència com l’invent més important de la humanitat. Reivindicar aquesta ciència, i el rol que les polítiques públiques tenen per augmentar la innovació tecnològica, és la clau per aconseguir un progrés econòmic sostingut. Aquesta és la lliçó que els nostres polítics i tota la societat haurien d’aprendre d’aquest Nobel.