Pena de presó

Aquesta nit he somiat en Carles Mundó, a qui no conec personalment. No hi he parlat mai, com sí que he parlat amb altres membres del Govern a la presó o amb els dos activistes, “els Jordis”. Conec en Romeva i la seva família, he parlat amb en Puigdemont i en Junqueras, per exemple, i amb la Dolors Bassa. Soc amiga d’en Comín i de la seva parella i de la seva germana i l’he vist adormir la nena. Però el somni anava així. Jo anava a veure en Mundó a la presó i li deia: “Tothom diu que sortireu abans de Nadal...” I ell, molt somrient (això em feia pols), contestava: “No, no és veritat. Cap de vosaltres s’ha llegit, en les nostres causes, la lletra petita: diu que estem condemnats a cadena perpètua. No sortirem mai. Però no passa res”. I jo em posava a plorar, perquè em sentia en certa manera culpable. Ell era a la presó perquè jo havia demanat, públicament, la independència. Un terrible teló de pols queia damunt meu.

El somni era aquest, que tenia la poca coherència de tots els somnis. A hores d’ara jo no vull res més que rebre aquests homes i dones a l’estació de l’AVE o on sigui i veure com se’ls abracen els que els estimen. Vull que puguin, de nou, fer tot allò: barallar-se amb els fills perquè no es vesteixen ràpid, queixar-se del consumisme nadalenc i dir que aquest any no, que no hem de gastar tant en regals, mirar de fer règim perquè hem tingut molts sopars i no pot ser, posar-se uns mitjons gruixuts i amb l’ordinador fer un repàs a Twitter, criticar el Black Friday, decidir que no, que no veuran el partit del Barça, anar a una reunió de l’escola, córrer amb el gos per la muntanya, fer una copa amb l’ex, amb l’amic, amb l’amant, amb tots ells, encendre el foc, decidir què cuinar, veure TV3, posar-se una copa de vi, posar una cançó, agafar el metro, improvisar.

Fins que no tornin no podré celebrar les coses de la vida, que em són més presents que mai perquè justament tots ells, com que són a la presó injustament, no les tenen.