Perduts per sempre

EscriptoraUna senyora del meu poble estava mal casada. Com la de la cançó Rossinyol, que demanava a l’ocell que l’encomanés a la mare, però al pare no pas gaire, perquè l’havia “mal maridada”. Aquesta senyora, que ja era gran, era molt amiga de la meva àvia. I li explicava, en confiança, que -com que ell la maltractava i la tenia allà a casa per força- ella es dedicava a fer-li petits sabotatges. Jo les sentia. Deia que li escopia al cafè amb llet (això per pur esperit de venjança) i que li tirava la brutícia de sota de les ungles (allò que en diem “el dol de les ungles”) a la sopa, perquè sabia que era molt tòxica. “A la llarga, si sempre l’hi tiro, s’anirà morint a poc a poc”, deia. No sé si s’ho creia. No sé si era l’única esperança. Ella vivia amb un home que odiava, hi jeia, li feia el sopar. I l’home la tenia vivint, jaient-hi, fent-li el sopar per força, perquè prou que ho sabia que l’odiava. Li era igual.

Aquesta mena de relacions jo no les puc entendre. Mai de la vida suportaria que algú que no em vol s’estigués amb mi. Però és la mena de relació que Espanya vol que hi tinguem la majoria de votants sobiranistes. Dic “Espanya” i no pas “el govern” perquè l’oposició i la intel·lectualitat no han dit res, excepte quatre mofes. I em sento com la pobra amiga de la meva iaia. Jo no podré mai sentir-me part d’aquest estat. De grat, mai. Potser per força. Els que es mofen de Marta Rovira, que se’n va per seguir abraçant la filla, no són els meus compatriotes. Ho són els que van rebre l’1 d’octubre. No ho són, no ho podrien ser mai, els que van repartir hòsties. Mai, mai, podrem ser-ne germans. Mai, mai, per molta pasta que gastin en classes d’amor a l’exèrcit i el rei, els nostres fills ho seran. Suposo que ja hi compten.