Ser rebel

Se’n van a declarar a l’Audiència Nacional espanyola per un delicte de “rebel·lió”. Els poden demanar trenta anys de presó. És de bojos, però ja ens estem acostumant a la bogeria. Van fer un debat al Parlament català sobre la independència: podrien haver assassinat algú i no els demanarien més anys. La citació, la nit de la castanyada, dia festiu pel mig, és igual. Avui ja hi han de ser. I se n’hi van mentre els que tenen el poder es fumen un puro. En conec alguns, dels que hi van, i conec els seus fills petits. Sé com es diuen i els anys que tenen. I allà a la presó, aquesta presó que tenen preparada, ben lluny de casa, dos homes pacífics, els caps de dues entitats, acusats d’un altre delicte absurd: sedició. Poden passar quatre anys en presó preventiva. Fins i tot els tertulians unionistes, a les pauses de publicitat, reconeixen que són delictes fets a mida, que és injust tenir-los tancats si no han fet res. Amnistia Internacional també ho ha dit, però és igual. El govern d’Espanya és això i Europa és això. Què esperàvem d’Europa? Jo moltíssim. Soc una ingènua. Però ara veig, agafant-me la panxa pel mal amb les dues mans, que Europa és com l’Àsia, però amb Twitter i amb oenagés. Res més.

Estem tots tous perquè ens sentim més odiats que mai (i ja ens hi sentíem). Els veiem cridar a l’aeroport brandant banderes espanyoles davant d’un conseller. I després alguns diuen que són policies de paisà. Ho eren? Tuits fotetes i fatxendes des del sofà, bromes cruels de qui ho té tot. Ens han robat la frivolitat, la intranscendència i la ironia. Ens volen robar les ganes de riure, les ganes de votar, les ganes de lluitar. Podrien conformar-se a reprimir-nos, però és tot molt més sibil·lí. Els agradaria que estiguéssim contents de ser el que ells volen que siguem. Com qui va al prostíbul i paga perquè aquella dona digui que frueix.