Endevinar l’hora de tornar a casa
Al final d’un cap de setmana de tres dies com el que va acabar ahir, un dels exercicis de previsió més populars per a milers de famílies catalanes és ensopegar la millor hora per tornar a casa. Es tracta d’endevinar a quina hora tornarà la majoria i programar el viatge per abans o per després (amb les corresponents correccions d’últim minut gràcies a l’ajuda dels navegadors), perquè al volant, com a la vida en general, tots ens considerem especials i alguns, fins i tot, més llestos que la resta. I es tracta de demostrar-ho.
Després, un simple cotxe avariat en un voral pot acabar provocant quilòmetres de retencions i recordant al conductor que de llest no en té res i d’especial tampoc (si fos tan especial viatjaria en helicòpter o es podria permetre tornar l’endemà) i que ha d’assumir que forma part de la majoria que avança cap a casa lentament.
Per això l’embús és el gran exercici d’humilitat contemporani, sobretot si, a part dels caps de setmana, també formem part del grup que surt a les notícies de la ràdio cada matí atrapat als punts de retenció habituals. No sabem quants neorurals d’avui són conductors que una nit de diumenge, a les tantes, van baixar del cotxe, van dir-se “Mai més” i van fer un pensament, però el gregarisme motoritzat en temps de preus dels carburants pels núvols i d’emergència climàtica té alguna cosa de final de civilització. Una altra cosa és que aquest final també arribi lentament.
