Cantus firmus 04/12/2022

L'enemic invisible

3 min
Una estelada a un balco d'un pis de la Plaça Sant Jaume i el reflex d'una bandera d'Espanya del Palau de la Generalitat.

Ara que ve Nadal, temps de l’amic invisible, una part de la societat catalana està encaparrada a jugar a l’enemic invisible. I és que del Primer d’Octubre ençà s’ha anat consolidant un procés unionista –bategeu-lo com a diàleg, concòrdia, reencuentro o el que més us plagui– encaminat a invisibilitzar l’enemic. Parlo d’un procés genuïnament català –ja en podem dir processisme, també?–, que s’ha afegit amb entusiasme a l’estratègia espanyola de mirar de desacreditar i liquidar l’aspiració sobiranista i, de passada, tot allò que pugui quedar de consciència nacional. Un processisme que compta amb la col·laboració entusiasta de tota la colla d’independentistes penedits que s’han anat destapant.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

L’objectiu d’aquest nou procés consisteix a carregar tota la responsabilitat de la frustració posterior al gran èxit del referèndum de l'1-O a l'esquena del mateix independentisme. I ho fa encobrint el paper de qui en va ser el veritable culpable. Ho veiem en les anàlisis dels resultats electorals que obliden el pes de les campanyes de descrèdit contra líders nacionalistes que havien gosat fer el pas cap a la independència. I és present en els informes que silencien el paper que hi va tenir la propaganda com a resultat d’operacions d’estat com la que fa poc s’ha descobert, amb reconeguts assessors internacionals, la col·laboració del PSC i qui sap quins infiltrats més a les files sobiranistes. 

Es tracta d’un processisme de vocació autonomista que tanca els ulls davant de la brutalitat antidemocràtica de cessar un govern i tancar un Parlament elegits pel poble, i de convocar unes eleccions catalanes enmig d’un estat d’excepció de facto, amb els líders independentistes empresonats o a l’exili. Que fa l’orni davant del paper de la policia patriòtica –dirigida políticament–, i que ja no recorda el desembarcament de centenars de membres de la policia espanyola a la Diagonal per fer tasques dites d’intel·ligència. Que passa com si fos pluja menuda els greus episodis d’espionatge. I tot, relativitzant una guerra judicial –o apuntant-s’hi!–, encara amb tants fronts oberts. 

La invisibilització de l’enemic, però, no seria possible sense l’esbudellament despietat que es fa des d’aquí mateix del moviment independentista. Es vol fer creure que tot va ser una gran mentida plena de cinisme, la traïció d’uns líders, la improvisació dels que anaven de catxa, la covardia davant d’amenaces inventades. Es fa responsable el referèndum d’una fragmentació social que va ser perfectament orquestrada i pagada des de l’altra banda. I se silencien tots els esforços honestos per fer arribar a bon port una legítima aspiració democràtica. S’ometen els gestos dialogants i les peticions d’acord amb Madrid. Es negligeixen els estudis jurídics i tècnics seriosos per fer possible la lliure determinació. Es menystenen els discrets però intensos contactes internacionals d’unes cancelleries que feien cua per conèixer el nostre cas, i, cal dir-ho, que en quedaven meravellats. Es llença a la paperera, si no de la història, de l’hemeroteca, la dimensió i constància de les mobilitzacions populars, s’oblida l’assumpció popular dels costos d’aquelles gestes i se’n ridiculitza el civisme exemplar.

No cal dir que els unionistes, dividits fins a l’extrem en les seves coses, quan es tracta de la liquidació de l’independentisme sempre van a l'una. Ells no esbudellen el seu patriotisme en públic –tenen raons d’estat per no fer-ho!–, mentre aquí hi contemporitzem com si res, emblanquint les seves pràctiques antidemocràtiques a canvi d’un copet a l’esquena, dues promeses de mal creure, tres lleis malgirbades i quatre engrunes que no poden saciar les necessitats d’un país cada dia més afeblit.

Ja és hora d’indignar-se per aquest processisme que fa l’enemic invisible, per la covardia de l’independentisme penedit i, en definitiva, pels que ens volen fer creure que vam perdre tots sols.

Salvador Cardús és sociòleg
stats