Enfonsament lent
Les institucions de l'estat espanyol tal com les hem conegut en els quaranta-tants anys de democràcia (a Espanya, s'ha d'entendre com a democràcia tot allò que no és pròpiament dictadura) viuen el seu moment de més desprestigi i descrèdit. Allò que solem anomenar el sistema del 78 feia anys que donava mostres de deteriorament, però ara sembla haver entrat en una etapa decididament terminal, en què molts prohoms es dediquen amb contumàcia a fer bona la famosa dita de Samuel Johnson: el patriotisme sovint és el refugi dels pocavergonyes.
Començant per la Corona, que és la institució que ostenta el cap de l'Estat, i que té un rei que viu mig fugat als Emirats Àrabs mentre el seu fill ha de fer equilibrismes per mantenir una credibilitat sota mínims (recordem que ja fa alguns anys que el CIS no publica preguntes sobre la monarquia), el deteriorament de la imatge que s'havia forjat Espanya és notable. A la Corona la segueix de prop la justícia, que s'ha guanyat diversos retrets de les institucions europees pel bloqueig del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i per la manera com van ser utilitzats els tribunals en la repressió contra l'independentisme català. Ara, l'escàndol causat pel Tribunal Constitucional, en impedir la votació al Senat d'una reforma legal que l'afectava, ha agreujat considerablement aquesta percepció (no fins al punt d'afectar l'afluència de turistes, com vaticina Isabel Díaz-Ayuso, però sí la valoració de la democràcia espanyola). Des d'Espanya s'havia aconseguit instaurar amb èxit, dins i fora de les pròpies fronteres, el relat de la modèlica Transició, però ara és molt difícil no veure'n l'esgotament. O, més ben dit, qui digui que no en veu els símptomes és perquè (per interès o per convicció) ha decidit no veure'ls. La darrera notícia és que sindicats i associacions de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil han decidit mobilitzar-se contra el govern de Pedro Sánchez després de reunir-se amb Feijóo. El braç policial, doncs, surt també en defensa, tot i que ni ells mateixos no sàpiguen ben bé en defensa de què. D'una manera de viure i de fer les coses que temen –amb encert– que s'estigui acabant. Com que no saben contra què o contra qui reaccionar, ho fan contra el govern. I així, els poders de l'Estat es giren contra un altre poder de l'Estat, que perceben com un cos estrany dins la seva visió de les coses. Dins la seva visió d'Espanya.
La crisi és evident; no ho és tant, en canvi, la sortida que pugui tenir. L'evolució que tantes vegades s'ha dit que seria la lògica i desitjable per a l'estat espanyol, la d'una república federal, no serà possible amb una dreta ultranacionalista (PP, Vox) cada dia més enrocada i involucionista, i amb un PSOE tanmateix poruc que no deixa d'anar-li a rebuf. La història recent d'Espanya va per cicles de quaranta anys: quaranta anys de franquisme, quaranta anys de democràcia en règim de monarquia parlamentària. El que no es podria aguantar ara serien quaranta anys de decadència, per falta de forces per fer possible una alternativa.
