Equivocar-se i encertar-la
Hi ha moments històrics en què equivocar-se és transcendent. El mateix es pot dir d’encertar-la. La importància deriva del moment polític, econòmic o social en què es pren una decisió.
La decisió de Churchill de fer un discurs a Westminster el 4 de juny del 1940 (“lluitarem als oceans [...], defensarem la nostra illa al preu que sigui, lluitarem a les platges, lluitarem a les muntanyes, mai ens rendirem…”) va ser la causa de la decisió dels EUA d’ajudar el Regne Unit a resistir l’atac del III Reich i va anul·lar la política d’apaivagament del govern impulsada pel secretari del Foreign Office, Lord Halifax. L’agost del 1941 es va materialitzar el pacte de l’Atlàntic amb el president Roosevelt. El Regne Unit, amb el suport dels EUA, no podia perdre la guerra.
Günter Schabowski, membre del politburó del Partit Comunista de la RDA, va dir el 9 de novembre del 1989: “Hem decidit establir una regulació que permeti a tots els ciutadans sortir de la República a través dels passos fronterers”. L’endemà l’allau de ciutadans que va sortir fa caure el Mur de Berlín. El canceller Kohl ho va aprofitar. El desembre es va anul·lar el primer article de la Constitució de la RDA, que establia la supremacia política del Partit Comunista. El canceller va publicar els deu punts per a la reunificació; el més important, la paritat del marc de la RDA i de la República Federal. La va encertar. Al març, a les primeres eleccions democràtiques, la Democràcia Cristiana va guanyar a la RDA. L’oposició de la Sra. Thatcher i l’escepticisme del Sr. Mitterrand van quedar arraconats. El secretari del partit comunista de l’URSS, el Sr. Gorbatxov, va ser arrossegat pels esdeveniments. L’octubre del 1990 es va concloure la reunificació.
Com a equivocacions podem esmentar, en canvi, la invasió de l’URSS pel Reich el juny del 1941 i l’atac del Japó a Pearl Harbor al desembre.
El catalanisme, des de l’independentisme més abrandat fins a l’autonomisme més progressiu, té una única força: la moderació. Una confrontació política amb Espanya no tindrà èxit sense suport internacional i si no és majoritàriament defensada per la població catalana. L’absència d’aquests dos atributs fa que les solucions alternatives, com les vies unilaterals, siguin inútils i esdevinguin un regal per al nacionalisme espanyol, des del ranci fins al moderat. La imatge externa del conflicte de Catalunya i Espanya és ara que Espanya ha indultat els presos polítics i que a la taula de negociació hi falten catalans que no hi han volgut ser. La jugada política del govern central ha estat impecable, ha deixat l’independentisme mig partit i a la defensiva. Hi ha altres qüestions, com la repressió judicial, però més enllà de la presència als tribunals internacionals, són menys rellevants a efectes de relat polític, malgrat que siguin profundament injustes.
Els partits independentistes, amb confiança o malfiança, han de seure a la taula amb el govern central per tancar acords o confirmar que són impossibles. L’important no és tenir raó, sinó fer visibles els fets que són rellevants per a l’opinió pública espanyola i europea.
Per raons similars -manca d’atenció als potencials aliats i incapacitat de justificar, explicar i compartir els propis objectius-, històricament Espanya s’ha equivocat de manera recurrent. Al segle XVI, confiant el govern dels Països Baixos a la part més intransigent de la classe política, Castella i el duc d’Alba -un bon general, però no un bon governador-, que en arribar a Brussel·les executa els comtes Egmont i Horn i crea el Tribunal de Tumults, que ordena 1.000 execucions i 10.000 desterraments. La guerra es desferma fins al 1640, any de la derrota d’Espanya. El seu cost està en l’origen de la decadència.
Al segle XVII, no es va assegurar la unió amb Portugal i el seu imperi colonial a través del trasllat de la capital a Lisboa. Portugal, després de 80 anys d’unió, se separa d’Espanya. No s’hi havia integrat, se l’havia conquistat...
Al segle XVIII, en la Guerra de Successió, Espanya opta per França, absolutista i centralista, en lloc d’Holanda i el Regne Unit, règims parlamentaris, unió de províncies en un cas i de regnes en l’altre, igual que Espanya. Les economies del Regne Unit i Holanda estaven basades en un imperi colonial paral·lel a l’espanyol. Poc ens unia a França. L’error ens va aportar una dinastia d’absolutistes entre mediocres i incapaços, i l’antagonisme del Regne Unit, potència marítima emergent. Vam perdre la flota a Trafalgar el 1805 i l’imperi colonial tot seguit.
Al segle XIX es va malbaratar l’oportunitat de tenir una Constitució liberal, la de Cadis del 1812. Espanya opta per tornar a l’absolutisme, i amb els pitjors reis de la dinastia borbònica, Ferran VII i Isabel II, la decadència toca fons. Al segle XX es perd l’ocasió que va suposar la Segona República. L’agressió de l’autoritarisme provoca la guerra civil, que deriva en l’enfrontament entre el feixisme i l’anarquisme, primer, i el comunisme estalinista, després. La moderació va resultar inviable.
Cal aprendre d’aquestes experiències, que Catalunya ha patit com a part d’Espanya, per no repetir els errors del que podem qualificar d’autèntic “autisme polític”. Ens hem equivocat massa.
