12/11/2022

ERC s'encomana al dret a decidir

2 min

En solemne missatge institucional per celebrar la teòrica eliminació de la sedició, Aragonès ha reiterat el compromís d'ERC “amb l'exercici del dret a decidir”: “Fer que la ciutadania de Catalunya torni a votar sobre el futur polític del país”. El president parla “d'avançar en la resolució del conflicte polític amb l'Estat”, però evita fer servir la paraula independència. Parla d'assolir “la màxima llibertat”, però no concreta si des d'un estat propi. Lentament, doncs, la via política en què ha entrat està obligant Esquerra a fer un discurs més ambigu. No oblidem que el 2017 els partits que apostaven pel dret a decidir eren considerats, també per ERC, “no independentistes”. De fet, dret a decidir és un sintagma elàstic, susceptible de múltiples interpretacions. No només perquè no és ben bé el mateix voler la independència –ser independentista– que voler tenir el dret a votar-la –ser sobiranista– sinó també perquè es pot votar sobre aspectes substancials del “futur polític d'un país” que no incloguin una qüestió tan divisiva com la independència. El pas de la independència al dret a decidir pot ser, doncs, bastant més que terminològic.

Ho sigui o no, el que cap polític professional no hauria d'ignorar és que la via del diàleg no portarà a la independència –ni tampoc al dret a decidir-la– mentre Espanya no canviï radicalment (i tot apunta que va per llarg). Tampoc portarà a l'amnistia. Apostar pel diàleg i alhora per aquests dos objectius és un impossible que cap elector adult i format hauria de comprar. Com a molt, permetrà votar en referèndum algun canvi rellevant en l'encaix de Catalunya a Espanya. El puigdemontisme té més raó que un sant quan diu que sense confrontació no hi haurà independència. El seu error –al meu parer– és creure que amb confrontació sí que n'hi haurà. No només no és cert sinó que, a l'hora del balanç final, és pitjor estratègia que la que ara intenta ERC. I què intenta? A part de desjudicialitzar, el que ja intentaven Prat de la Riba o Pujol: augmentar l'autogovern dins d'Espanya i afavorir les polítiques que treballen per un Estat més plurinacional i europeu.

No cal dir que a ERC l'últim que li convé és reconèixer que aquest és el camp de joc. Sánchez, a canvi d'un suport que necessita, permet a Esquerra seguir insinuant objectius tan irrealitzables com inacceptables per a qualsevol inquilí de la Moncloa. Fa com si sentís ploure. I és que, mentre el gruix del catalanisme no hagi tornat anímicament a la cleda autonomista, ERC ha de seguir brandant la independència per més que de facto hi hagi renunciat. Si ara volen créixer electoralment, Junqueras i els seus hauran de fer rodar alhora els platets del diàleg, l'amnistia i el dret a decidir. Després, Déu dirà. Molt serà que tard o d'hora no arribi al poder la dreta dura i, com sempre –fent inútil la negociació–, revifi la confrontació. Llavors ERC podrà deixar enrere les tebiors sobiranistes i recuperar els ardors independentistes que hauran mantingut vius les brases escampades del puigdemontisme.

Albert Pla Nualart és lingüista i escriptor
stats