Francesc Farreras i Duran va ser el darrer president del Parlament de Catalunya a l’exili. Va morir a Cuernavaca, Mèxic, l’any 1985. Però abans, l’any 1980, havia enviat una carta al que havia de ser president del Parlament de l’autonomia recuperada, sense saber a quina persona adreçava la carta. La va rebre Heribert Barrera, i quan aquest va deixar la presidència la va traslladar al seu successor, Miquel Coll i Alentorn, que al seu torn la va traslladar a Joaquim Xicoy, que, en deixar la presidència del Parlament, la va lliurar a Joan Reventós, que, al seu torn, li va fer a mans a Joan Rigol.

Recordo perfectament el dia que Joan Rigol me la va passar. Ell em va allargar un sobre. Jo estava desconcertat; havia estat un dia de fortes emocions, el dia més intens de la meva vida política, el dia que havia estat escollit president del Parlament de Catalunya. S’havia acabat el ple d’investidura, encara duia la medalla del Parlament penjada al coll i havia sortit de l’hemicicle rodejat d’un núvol de fotògrafs que em seguien fins al nou despatx, aquell espai que havia estat el despatx de Lluís Companys, primer president del Parlament de l’època republicana i més tard president de la Generalitat i que, recordem-ho, va ser afusellat pels franquistes. Jo era allà, em tocava agafar el relleu, i el pes de la història i la responsabilitat del moment eren enormes.

I Rigol em va allargar un sobre amb la mà, en un gest solemne i emocionat. No sabia encara què contenia aquell sobre, però recordo la sensació de saber que era una cosa important. Mentre l’agafava, amb els dits nerviosos, em van venir al cap com un llampec tots els moments especials que havia viscut a la política. Vaig agafar el sobre i el vaig obrir. Era precisament la carta que el darrer president del Parlament a l’exili, Francesc Farreras i Duran, havia enviat al president del Parlament que sortís de les eleccions del 1980 i en què li reconeixia l’autoritat i li donava el testimoni de la legalitat republicana.

La carta que havia passat de president a president m’havia arribat. Jo només era una petita baula de la cadena

La carta que havia passat de president a president m’havia arribat. Jo només era una petita baula de la cadena. Un granet de sorra en la defensa de la nació catalana, de les llibertats del meu poble, de la construcció d’una societat més justa, més solidària, més lliure, aquella que responia als ideals de tota una vida. En aquell moment les peces de la meva trajectòria política van encaixar i vaig saber que tots tenim un paper en el futur del nostre país i que en aquell moment era immensament afortunat de tenir la responsabilitat de seguir tibant el fil de la història.

Vaig guardar amb cura aquella carta, per a mi esdevinguda símbol, i la vaig lliurar com a testimoni a la persona que em va succeir en el càrrec, la presidenta Núria de Gispert, que al seu torn la va lliurar a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, que precisament avui la lliurarà a la persona que ocupi la presidència del Parlament. Ens hem passat al llarg dels anys el testimoni de la història. I seguim.

Sempre he defensat que una nació és la seva gent, essencialment és la seva gent. Però també una nació es construeix amb la base de les institucions que la representen. I Catalunya té institucions històriques, que no arrenquen en cap cas de la Constitució del 1977. Recordem-ho també: Tarradellas torna de l’exili com a president de la Generalitat restaurada, i Farreras i Duran reconeix a través de la carta en qüestió, avui guardada a la caixa forta del Parlament, la continuïtat del nou Parlament. Per tant, les institucions tenen una gran rellevància en l’arquitectura política del nostre país. En aquests temps que estem vivint, i en què hem de reconèixer i valorar de manera extraordinària el paper de la gent, de la societat civil que s’ha sabut organitzar de manera exemplar, no podem obviar ni menystenir el paper de les institucions. I la primera institució, aquella que surt directament del poble, és el Parlament. És el Parlament qui escull el president de la Generalitat i és el Parlament qui controla l’acció de govern, l’impulsa i fa les lleis que hauran de fer funcionar el país. Sovint tinc la sensació que perdem una mica aquesta perspectiva institucional, i també oblidem la històrica. Però precisament és en dies com avui que cal posar-la en valor.

Demà Carme Forcadell lliurarà una carta carregada d’història a qui sigui designat president del Parlament. Una persona que tindrà un paper molt important, més enllà de moderar el debat parlamentari i de posar ordre als plens. El diàleg s’imposa en aquesta etapa que s’obre al nostre país, i en aquest terreny la presidència del Parlament hi té molt a dir.