16/04/2022

I si escoltéssim la veu de les direccions escolars?

4 min
Una aula de l'IES Ermessenda de Girona.

Més de la meitat de l’alumnat català de 15 anys afirma que no li agrada anar a l’escola. En canvi, sí que els agrada aprendre. Són dades publicades pel Consell Superior d’Avaluació que revelen una vegada més la desafecció dels estudiants de secundària, contraposant-la al valor que donen als aprenentatges. La crisi de l’escola i el gran divorci que hi ha entre la vida dels joves dins i fora de les aules és un fet. Si és així, ¿podem deixar que s’instal·li el malestar al món educatiu? No, ens ha de preocupar, i molt.

És un malestar que s’ha expressat en manifestacions i cinc vagues al mes de març. Milers de professors han sortit al carrer mentre la població en general intentava entendre quines eren les reivindicacions. El que tothom ha entès és que la tensió entre els sindicats i la conselleria ha anat creixent i que el xoc sembla que es torni crònic: quines vies hi ha per resoldre’l?

Potser és interessant estirar el fil d’un dels fets més insòlits del segon trimestre: la carta dels directors i directores. Enviada al conseller d’Educació, l’ha signada una representació de tot el país. Les direccions es van afegir a la vaga i a les protestes sindicals, sí, però van voler tenir-hi veu pròpia. El llistat de temes que exposen en la seva carta és llarg i fa palès un fort neguit. Augmenten les pressions als centres educatius, sense oferir condicions per fer els canvis possibles. La carta comença així: “Després dels darrers esdeveniments que ens han arribat pels mitjans de comunicació, en molts casos, o per reunions a les quals se’ns ha convocat però on no hem tingut veu ni vot, volem fer arribar les nostres preocupacions reals de manera que se’ns pugui escoltar i aportar respostes preferiblement per escrit i sense intermediaris”.

No volen intermediaris perquè no se senten representats en el que recullen els mitjans, a través dels representants sindicals, com a reclamacions del col·lectiu docent. Hi ha una fractura i una manca de representació de les direccions escolars, que manifesten l’alta tensió dels dos darrers anys. Quina és la principal font del malestar? La manca de temps real per al lideratge pedagògic i l’absència de condicions i de recursos. Les direccions no tenen temps per liderar els canvis proposats i diuen clarament que se senten del tot “desbordades”. Són massa canvis en poc temps i en un mal moment.

Ara mateix el problema és una llarga llista: el nou currículum a l’ESO i al batxillerat, el nou calendari, la sentència del 25% en llengua castellana, el pla d’impuls del català i el requeriment del C2 de català al professorat i l’estratègia digital als centres, a més a més dels nous canvis anunciats en la jornada continuada. La pressa i la suma de canvis que s’acumulen a les taules dels equips directius mostren una desconnexió greu entre el temps real de l’educació i els temps polítics. En educació estem cansats de repetir que els canvis s’han de cuinar molt lentament, que les reformes fracassen per falta de diàleg i de participació del col·lectiu implicat. El paper –els decrets i les lleis– ho aguanta tot, però les mentalitats no canvien per decret. I llavors és quan, reforma rere reforma, seguim al mateix lloc on érem sense millores en els resultats i augmentant la desafecció dels alumnes. Les direccions escolars tenen tot el pes de la responsabilitat –administrativa, pedagògica, judicial– alhora que no tenen ni reconeixement ni autonomia real per decidir. Posem un exemple: la reducció d’hores de coordinació del professorat. Com es poden generar processos de canvi amb els docents si no hi ha temps per fer-ho? La carta dels directors ho reclama de manera urgent. I de passada alerten del nivell creixent d’estrès dels equips directius. És un fet que costa trobar candidats a director.

La veu de les direccions ha de ser escoltada. A causa de la falta de representació col·legiada del col·lectiu de mestres, ens hem acostumat a donar sempre veu als representants sindicals. No passa el mateix en altres països on les associacions i els col·legis professionals són els altaveus que representen els mestres. Al debat es barregen llavors sense rigor necessitats educatives i reivindicacions laborals. I el debat pedagògic queda ancorat en plantejaments ideològics que no evolucionen. Fem un esforç d’imaginació: què hauria passat si durant la pandèmia, cada vegada que s’anunciaven noves mesures, en comptes de sentir la veu reconeguda del president del Col·legi de Metges els mitjans haguessin donat veu tothora als sindicats? No ens enganyem: som davant d’un xoc institucional, un conflicte enquistat entre la conselleria i els sindicats. Independentment que els canvis que es proposen siguin bons o no, sembla que haguem oblidat que la part més difícil de qualsevol canvi no és planificar-lo, i menys encara anunciar-lo. La part més difícil és dur a terme el canvi i això no es pot fer sense implicar en el procés aquells que l’hauran de liderar a les escoles.

La carta de les direccions escolars és una mostra més de la manca de reconeixement que tenen en el nostre país. Dignificar la professió docent passa per dignificar la seva carrera professional i reconèixer també les direccions escolars. El moment present és crucial. Potser la veu dels directors i directores serà un desllorigador, ells que acaben la carta afirmant: “Estem en un punt de desconnexió que no havíem viscut mai abans i reclamem que se’ns escolti i se’ns proporcionin solucions a les qüestions plantejades”.

Anna Jolonch és doctora en ciències de l'educació
stats