Escuma de placenta amb la nostra interpretació de la quarantena i calostre en tres textures

Llegeixo a l’ARA que uns influents que viuen a Eivissa (i que “són molt coneguts”, que és una expressió que m’encanta) han tingut un fill i han explicat com “fan píndoles comestibles amb la placenta”.

Es veu que hi ha qui troba que “el seu consum pot tenir molts beneficis per a la mare, com ara ajudar a la producció de llet, reduir els efectes de la depressió postpart i contribuir a la recuperació postnatal”. Res a dir, com res a dir del part sota l’aigua o de la tendència de no posar bolquers i deixar que tot flueixi. Ara bé, fer-ne píndoles (es veu que la deshidraten) em sembla molt hipòcrita.

Si et vols menjar la placenta, menja-te-la bé.

Si vols fer placenta, fes-la amb tots els ets i uts. Truca a un xef, tu que tens possibles. Que te la faci amb una salsa com la de la tripa, una mica picanteta i amb cigrons. O que te’n tregui un mar i muntanya (placenta amb espardenyes). Que te’n faci ceviche o un niguiri creatiu. I un bikini de placenta amb formatge i tòfona? I truita de placenta amb xampinyons? I ous ferrats amb tires crunchy de placenta? En fi, i escuma de placenta amb la nostra interpretació de la quarantena i calostre en tres textures?

Sisplau, el que sigui, però píndoles de placenta dessecada, no. Quan érem petits ens van donar cervellet i ens van donar turmes. Sí. Eren elements que tenien “molt aliment” i que calia, doncs, emmascarar, per fer-nos-els passar. Cap de nosaltres hauria volgut cervell (ja no dic testicle), ni si els zombis haguessin estat, llavors, populars com ara. I com es feia, això? Amb dues accions combinades que solien dur a terme les àvies de la casa: mentint (“són croquetes de pollastre, ja veuràs que bones”) i, sobretot, fent allò que caldria, ara, fer amb la placenta. Allò que tota la vida ha fet que tot millori, que tot ens agradi: arrebossant-ho.