Els debats parlamentaris sobre l'apagada varen fer recordar les diferències clàssiques entre la política catalana i l'espanyola. En altres temps, es donava per fet que la política catalana tendia a ser més freda, més racional, també més entenimentada, mentre que de l'espanyola se n'esperava que fos més polaritzada i visceral. Dimarts passat Salvador Illa s'enfrontava a un ple difícil, però és cert que hi va trobar una oposició que, tot i no estalviar crítiques, feia propostes –encara que es formulessin en un to més o menys dur– i mantenia un esperit constructiu. Al Congrés dels Diputats, en canvi, es va produir una nova sessió de demolició del govern a càrrec del bloc de la dreta nacionalista espanyola. Des del primer dia de l'apagada, ja es va veure que el PP i Vox farien servir la nova calamitat d'aires distòpics per arremetre sense contemplacions contra Pedro Sánchez, un president entorn del qual la dreta espanyola ha construït un mur d'energia sentimental. A Pedro Sánchez no es limiten a desgastar-lo, també l'odien: alguns només ho fan veure, però molts han arribat a odiar-lo de debò. L'odien tant, o més i tot, que si fos comunista, o independentista català. És una manera sentimental de plantejar la política, i segurament aquest és el motiu del seu fracàs. La tírria contra Sánchez és un combustible pobre que crema bé als aquelarres de la dreta dura, però impedeix, per exemple, que el PNB pugui plantejar-se unir esforços amb el PP en res. Ho va repetir aquesta mateixa setmana Aitor Esteban, flamant president del partit de la dreta basca: “Mentre Vox formi part de l'equació, nosaltres ni ho explorarem”. Que és una manera de dir que no es pensen unir a la política sentimental de la dreta espanyola, en què Vox fa el paper d'atiar al màxim el caliu del sentiment. Però el PP també hi juga a fons. Odi, odi i més odi.
A Junts li agrada jugar amb l'ambigüitat i mantenir-se fora del frontisme espanyol, i li fa gràcia exercir una mica el paper de la dreta disruptiva, però també sap que no pot sumar amb el sentimentalisme del PP i Vox sense prendre mal. Les efusions sentimentals, els partits catalans al Congrés se les reserven i dediquen entre ells, de tal manera que, mentre Junqueras i Puigdemont escenifiquen molt de tant en tant gestos de bona voluntat, Rufián, Nogueras i Cruset escenifiquen la fòbia mútua en què ha naufragat el capital polític de l'1-O, que va ser enorme però que ha estat triturat i desintegrat.
La suposada disjuntiva entre nuclears i renovables és falsa tal com la plantegen el PP i Vox, i tècnicament absurda. Sí que és ideològica, però no en el sentit que els peperos carreguen el mot ideològic, com si la ideologia fos la pesta, sinó com a nova metàfora de l'odi guerracivilista que els hereus dels vencedors de la guerra no es cansen de promoure, perquè els alimenta. Acusen els seus adversaris de fanatisme, només per excitar els milers, potser milions de fanàtics que troben una raó de ser a les seves vides en el fet d'odiar els enemics d'Espanya.
