Tot està inventat
Recentment s’ha estrenat un documental curiós: El loco del desierto. Explica la història real de Tateh Lehbib, un refugiat que, buscant com proporcionar a la seva àvia una forma d’habitatge al campament de refugiats de Tinduf, al desert, se li va ocórrer una genial idea.
La idea consistia a aprofitar les ampolles de plàstic que es troben al desert i omplir-les de sorra, de manera que fessin de maons per aixecar parets. Després de moltes proves, Tateh Lehbib va construir una primera casa omplint amb les seves mans sis mil ampolles de plàstic que va anar recollint de diferents abocadors.
La seva tècnica no només és econòmica i mediambiental, sinó que, a més, té bones prestacions tèrmiques, ja que redueix la temperatura interior de l’habitatge tres graus respecte a l’exterior.
Fer cases amb sorra. Ho dius i sembla una broma. La història de les innovacions segueix sempre una dinàmica semblant. Tres passos. Una necessitat peremptòria pròpia o d’un ésser estimat. Identificació dels elements dels quals es disposa. Connexions noves entre aquests elements. És així de simple. I així de complex. Quan ens expliquen una nova idea ens sembla tan senzilla que no entenem per què no se’ns ha acudit a nosaltres.
Les innovacions que perduren anys tenen una altra característica: simplicitat. Invents com ara un botó, una cremallera, han resistit el pas dels segles. L’invent de Lehbib perdurarà perquè és senzill i perquè, a més, té lloc al desert, on el nombre d’elements per construir és molt reduït. Davant l’escassetat de recursos, economia de mitjans.
“Tot el que es podia inventar ja està inventat”, va dir Charles H. Duell, comissari de l’oficina de patents dels Estats Units el 1899, i va recomanar cancel·lar les activitats de registre d’invents.
Cent anys més tard, a algú se li acut fer maons amb sorra i ampolles. Tot per fer.
