Publicitat
Publicitat

L’Estat contra els Mossos

Hi ha, principalment, tres estructures d’estat que l’estat espanyol vol batre: l’escola en català, els mitjans de comunicació públics i els Mossos d’Esquadra. A partir de la setmana que ve es veurà què fa Madrid, en aplicació de l’article 155 de la Constitució, amb TV3 i Catalunya Ràdio i amb les competències en ensenyament i en seguretat. Però la guerra contra la policia de la Generalitat fa setmanes que ha començat sense activar cap mecanisme extraordinari. Instruccions agressives de la fiscalia, reunions malintencionades, retirada de la confiança en la vigilància del TSJC, informes policials plens de mentides i la imputació del cap del cos per sedició.

Josep Lluís Trapero –igual que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart– tornarà a desfilar dilluns davant de les càmeres per anar a declarar a l’Audiència Nacional. I la jutge tindrà sobre la taula un atestat de la Guàrdia Civil de més de 200 pàgines, la meitat del qual està redactat contra un altre cos policial, els Mossos. Algunes de les proves són tan sòlides com el resum de dues entrevistes anònimes amb dos suposats mossos en canals de televisió estatals. Sense deixar que se’ls veiés la cara i amb la veu distorsionada, asseguren que els comandaments els van ordenar no actuar contra el referèndum.

Ja hi ha un altre informe dels Mossos que Trapero exposarà dilluns a l’Audiència Nacional i que acredita que la policia catalana va impedir el vot en 446 col·legis electorals, molts més que els 92 que el ministeri sosté que van tancar entre la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. I les instruccions donades als agents per al dia de la votació – tres pàgines escrites amb precisió quirúrgica amb indicacions per precintar i/o desallotjar centres de votació sense violència– són conegudes per tothom. Però la Guàrdia Civil afirma sense miraments que aquestes ordres escrites eren paper mullat, que les reals es van donar verbalment. Amb la mateixa alegria, l’atestat manté que Trapero forma part d’un “comitè executiu” per assolir la independència esmentat en un document que van requisar a Josep Maria Jové.

L'organigrama de Jové no dona noms, només esmenta els Mossos com a estructura d'Estat. No han trobat la referència al major dels Mossos enlloc, però consideren “indubtable” la seva implicació.

Quan els Mossos van començar el desplegament fa vint anys a les comarques gironines, els advocats es queixaven que eren excessivament “reglamentistes”. Seguien la llei tan al peu de la lletra que eren inflexibles en moments que no calia. S’atribuïa aquesta tendència a la inseguretat del novell i devia ser cert en part. També és cert que, sense un estat que els defensés i amb una societat –la catalana– especialment exigent, el cos s’ha aferrat sempre al rigor en els procediments i al respecte pel dret processal, incloses garanties democràtiques que han après a cop de disgustos, amb condemnes per excessos comesos abans no han corregit errors. Però mai havien estat incòmodes en el sistema penal espanyol: simplement, era el seu marc legal. Ara aquests mossos estan, com a mínim, desconcertats i decebuts –si no indignats– per l’actuació de l’Estat, amb una fiscalia hooligan i uns jutges que retorcen normes que ells respecten per anar contra la societat per a la qual ells treballen i contra els seus mateixos comandaments. I han entrat en la desafecció respecte d’Espanya. Ja hi havia desafectes abans –pocs– i encara queden afectes, molt crítics amb el Procés. Però a la majoria els ha canviat la mirada des de l’1-O i els dies previs.

La Guàrdia Civil fa en l’atestat una llista dels llocs on considera que no va rebre prou suport dels Mossos l’1-O. En la majoria de casos es limita a acusar-los de “passivitat” de manera inconcreta: vol dir que no van ajudar a estomacar votants. Però en uns quants col·legis descriuen reaccions més actives contra les càrregues, a les quals l’informe es refereix amb l'eufemisme “actuacions”. Assenyalen, per exemple, una agent que els va dir: “Quina vergonya!” I aporten vídeos de mossos amb una actitud més solidària amb els ciutadans que amb els seus companys de professió guàrdies civils: és la conseqüència natural de la genial originalitat de llançar un estat contra un cos policial... del mateix estat. Passi el que passi a partir d’ara, aquesta maniobra haurà deixat en agents del cos que mai s’ho havien plantejat un pòsit de desconnexió irreversible d’Espanya. I les tendències, en col·lectius professionals tan corporatius, s’escampen ràpidament. Ja abans del 155, l’Estat comença a perdre mossos.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT