27/03/2021

Factures pendents

3 min
Factures pendents

Quan la política es converteix en una tarda de diumenge del Sr. Esteve passant factures i albarans, la perillosa temptació d’allunyar-se’n creix. La primera sessió del debat d’investidura de Pere Aragonès va acabar fracassant, com estava previst després que Junts hagués anunciat la seva abstenció. El to de les intervencions allunya la possibilitat d’un acord de coalició en breu i estén la sensació que el nivell de la política continua en caiguda lliure.

ERC havia jugat fort tancant un acord amb la CUP abans d’obrir una línia estable de diàleg amb el soci principal, i a Junts van optar per fer-se els ofesos amb una llista de greuges presentada a través d’Albert Batet, que va fer pujar el preu d’un eventual suport polític recordant el nombre dels seus diputats imprescindibles i retraient a ERC el seu paper durant la legislatura passada al Parlament, on -va dir- el “30 de gener no es va defensar la legitimitat de la presidència”.

Junts vol un acord que vagi més enllà de les carteres de govern: que també alineï les estratègies a Madrid i a l’exterior. De fet, Junts el que vol és no renunciar a la bicefàlia del lideratge de l’independentisme i considera que els resultats electorals són un empat tècnic i no una derrota.

El principal escull pràctic és el paper del Consell per la República i l’autoritat de Carles Puigdemont, que és l’actiu principal de la diplomàcia del Procés i alhora representa el drama antic del temor a l’oblit i la distància entre l’evolució de la vida a l’interior i l’exterior. Puigdemont sap que el pas del temps erosiona la seva capacitat d’influir i percep la presidència en mans d’ERC com una amenaça a la seva representativitat i reconeixement.

Sense diagnòstic comú

El debat de divendres va posar un cop més en evidència que no hi ha un diagnòstic comú de la situació i que els dos partits tenen comptes pendents difícils de superar. Avui els dos principals partits de l’independentisme tenen una visió molt diferent dels èxits i dels fracassos del 2017; i, sense diagnòstic i amb factures pendents, és més fàcil instal·lar-se en el ressentiment i els retrets que avançar en la direcció d’un executiu capaç de reconstruir el país en plena pandèmia i amb el PIB caient a l’11,5%.

Batet va refredar les expectatives de tenir Govern aviat i va reivindicar l’acord amb la CUP per investir Carles Puigdemont, que va qualificar d’un bon acord “perquè vam fer 1-O i vam declarar la independència”.

Més de tres anys després, fora bo que s’admetés que l’1-O va ser un èxit col·lectiu per mèrits propis, però també en bona mesura per l’actitud brutal i antipolítica del govern Rajoy. El referèndum no complia amb les condicions per al reconeixement internacional que era imprescindible per avançar en l’àmbit polític, i la declaració del 27 va tenir un recorregut limitat. Tan limitat com el silenci profund d’aquell divendres i la desaparició del lideratge polític aquell mateix cap de setmana. La possibilitat de quedar-se empantanegat en el trauma del 2017 és real i perjudicial per al futur del país, que necessita que es faci política amb urgència.

No es tracta de girar full i encara menys en el sentit que proposa Salvador Illa, que té una ambició nacional per a Catalunya equiparable a la de la comunitat de Múrcia. Però instal·lar-se en les factures pendents i en el ressentiment només perjudica la societat catalana en el seu conjunt, que veu com perd competitivitat cada dia que passa. Cal fer política i acceptar que avui és política autonòmica, sí. Sense posar en perill les institucions, ni la capacitat de govern. Cal esprémer al màxim les capacitats de l’administració per fer la vida més fàcil als ciutadans que avui les passen magres.

Noves eleccions?

Recuperar les institucions del 155 no era ocupar-les simbòlicament sinó governar i entrar amb totes les conseqüències en el despatx del president de la Generalitat per lluitar contra la degradació i la decadència que avui amenacen el país. La gestió no és incompatible sinó aliada de la construcció nacional i de les aspiracions polítiques.

Si els partits independentistes no es posen d’acord, es pot anar pensant en unes noves eleccions. Caldrà paciència perquè les eleccions a Madrid compliquen els moviments d’un PSOE i un PSC que al màxim que semblen aspirar és a conservar l’statu quo, sense que tinguin la valentia d’executar el indults que millorarien el clima polític.

Aragonès va citar Pasqual Maragall per parlar d’“una nova Catalunya, més desinhibida, menys sagrada i menys sacralitzadora, més arran de terra”. Una Catalunya que digui les coses pel seu nom i demani que es reti comptes més enllà del trauma del 2017.

stats