10/04/2021

Un país (encara) d’emprenedors

3 min
Un país (encara) d’emprenedors
Disponible en:

Molt ha canviat l’economia catalana des del segle XIX i molt ha canviat també la societat catalana i l’equilibri dels pesos del sector públic i el sector privat i les seves relacions mútues fins avui.

Sense aquella indústria tèxtil que va ser dominant, amb una economia més diversificada i amb les telecomunicacions i sobretot la construcció i els serveis guanyant pes, almenys fins que ens va explotar la pandèmia, també ha canviat el perfil i la implicació de les grans fortunes en la vida cultural i política del país. Per dir-ho simplificadament, hem passat del tèxtil als hotels i les start-ups i d’empresaris burgesos implicats culturalment a empresaris, emprenedors i rics d’un perfil molt variat. La pregunta és: ¿continuen implicats en la construcció social i cultural del país? Quina capacitat d’influència tenen? ¿Les elits econòmiques i polítiques a Catalunya són capaces de cooperar avui?

Històricament, la falta d’un estat va afavorir que fos la iniciativa privada qui el substituís en la construcció d’infraestructures necessàries per al desenvolupament industrial. Durant els segles XIX i XX, la burgesia va ser un actor social importantíssim i durant el franquisme, tot i la connivència de molts, l’empresariat català -així com destacats economistes- va empènyer cap a la sortida de l’autarquia. Explica Andreu Farràs, en l’obertura del dossier que publiquem aquest diumenge, com Jaume Vicens Vives es dirigia el 1958 als fills de la burgesia per demanar-los un compromís: “En l’actual situació, vostès, pel que són i pel que representen, han d’assumir determinades responsabilitats, han de produir reflexió que faci avançar el país”. Va ser aleshores quan, encapçalat per Carlos Ferrer Salat, es va fundar el Círculo de Economía, de gran influència en les dècades posteriors, i avui en plena reflexió sobre el seu paper, influència i utilitat.

El creixement del sector públic, òbviament el pagament d’impostos, i sobretot l’aparició de grans indústries regulades per l’Estat o la Unió Europea han afavorit l’allunyament de l’empresariat del poder polític català i de la seva influència social.

Podem marcar la gran fita de la cooperació público-privada en el projecte olímpic, i en el pic del Procés el 2017 el moment de màxim distanciament. Avui la gran empresa a Catalunya pertany sobretot a sectors regulats des de Madrid i Brussel·les als quals s’ha acostat, i no té un diàleg ni fàcil ni productiu amb la Generalitat. De fet, en moments decisius dels darrers anys, el diàleg ha sigut tempestuós o directament inexistent entre la política i els principals directius i empresaris catalans.

La societat catalana no necessita la burgesia com la necessitava al segle XIX, i el concepte d’elit social ha variat molt, però sí que es necessiten empresaris, directius i emprenedors implicats en la societat on viuen, i que participin en la seva reconstrucció en un moment de crisi profunda. En un moment de gravetat com l’actual seria desitjable la implicació fins i tot d’aquells que viuen a Catalunya però paguen impostos a Madrid atrets per la flauta d’Ayuso o per les amenaces de l’establishment del 2017.

És moment de restablir la cooperació i de despertar les elits. De fet, també hauríem de preguntar-nos si el concepte mateix d’elit és com realment el voldríem en una democràcia i un país desenvolupats. ¿Les nostres elits són fruit de la meritocràcia, de l’ascensor social, de la igualtat d’oportunitats? ¿Realment funciona l’ascensor social en l’economia? I en la política?

La resposta no és gaire optimista aquí, però tampoc a França, bressol de l’elit amb valors republicans i no de l’elit interpretada com una casta extractiva com es fa sovint aquí, on avui també estan en dubte els canals de selecció i el funcionament de l’ascensor social. Aquesta mateixa setmana el president Macron ha anunciat el tancament de l’ENA, l’escola nacional de l’administració, per remodelar-la. De l’ENA n’han sortit els directius de la política i l’empresa des de la postguerra mundial fins avui, i segons el president de la República s’ha convertit en un “motlle del pensament únic”. Un salconduit que dona protecció laboral de per vida i en què els que hi accedeixen són en un 72% fills de directius i en un 6% fills d’obrers.

Els moments de reconstrucció també són oportunitats de fer les coses bé, i Catalunya sortirà abans del forat postpandèmia si aconsegueix el concurs de tota la societat, especialment amb la responsabilitat de polítics i emprenedors, burgesos o no.

stats