27/07/2021

Ètica del risc

3 min
Preparació de la vacuna Pfizer-BioNTech
Escolta aquí l'article de Josep Ramoneda: 'Ètica del risc'

1. Ciència. Entrevistat per Antoni Bassas en aquest diari, el conseller Argimon ha dit tres coses que em semblen pertinents per alimentar els debats sobre la gestió de la pandèmia que la por ha impedit que es despleguessin amb la llibertat i amb el rigor que requerien. Alain Corbin, un dels grans savis francesos, deia que és impossible conèixer els homes del passat “sense discernir el que no sabien, sigui perquè tothom ho ignorava, sigui perquè no estaven en situació de saber-ho”. La ciència ens ensenya cada dia coses noves que, com hem viscut durant el trasbals del covid, generen un desemparament que ens obliga a creure en ella, com abans es feia amb les creences que prometien redempció. Cal fer créixer els debats de fons, aquells que la política ha eludit parapetant-se darrere l’autoritat científica.

Argimon ha constatat que el covid “com tots els virus és imprevisible”, una pista útil per a futurs historiadors que vulguin saber què no sabíem i què era observable però encara inexplicable a la nostra època. Ha deixat clar que el certificat sanitari “no pot ser discriminatori”, la qual cosa trenca amb la filosofia espontània d’alguns metges que sempre troben les restriccions insuficients. I ha advertit que la prioritat donada a la pandèmia en el sistema hospitalari farà que d’aquí a l’any vinent vingui “una onada de malalties que ara estan silenciades però que apareixeran després”. Les tres idees ens situen en el punt nuclear del debat ètic i, en conseqüència, polític: la qüestió del risc. No hi ha societat sense risc, i l’objectiu ha de ser optimitzar la manera de trampejar-lo.

2. Política. Quan van aparèixer els signes d’una nova onada, Emmanuel Macron va decidir passar a l’atac en un front molt sensible: contra els antivacunes, que són una minoria important a França, amb prou altaveus mèdics, mediàtics i polítics. I ho va fer exigint la vacunació obligatòria de tots els sanitaris com a mesura d’impacte destinada a acorralar els que es neguen a vacunar-se. Si aquest discurs ja va generar tensió, combinat amb l’anunci del certificat sanitari –com a passaport obligatori per a activitats culturals, lúdiques i de restauració– ha actuat com a catalitzador de la protesta. No es pot legalitzar la discriminació. I Macron ha entrat en el debat sense contemplacions: “La llibertat en què jo no dec res a ningú no existeix, la llibertat reposa sobre un sentit del deure recíproc”. En el fons és la qüestió dels drets fonamentals, les seves contradiccions (quan els d’uns xoquen amb els dels altres) i els seus límits. ¿Puc exercir el meu dret a anar allà on em doni la gana posant en perill altres persones?

El risc és estructural a la condició humana –i el progrés científic i tecnològic ens protegeix però en genera de nous i sovint incontrolables–, de manera que, portada al límit, la reducció del risc ens conduiria al bloqueig totalitari de la societat (i, tanmateix, seguiríem morint). Per tant, el debat públic sobre les limitacions i les obligacions imposades per la pandèmia ha de girar sobre l’economia del risc. Els que pensen que la vacuna és un risc han de preguntar-se si el risc compensa els efectes que té, de la mateixa manera que un malalt de càncer accepta la quimioteràpia, amb plena consciència dels seus efectes secundaris, com a risc que paga la pena afrontar. I el mateix succeeix en termes de drets: quines restriccions estem disposats a acceptar per raons sanitàries sense risc que es carregui el sistema de drets i garanties.

La clau està en la discriminació. Situar legalment uns grups en clar desavantatge. I aquí entra, per exemple, la qüestió del certificat sanitari. Probablement, el que genera malestar és que s’han pres moltes decisions per criteris de risc, sense un debat i unes explicacions clares, per exemple, en la marginació de les malalties comunes. En tot cas, no oblidem que la discriminació és estructural en les nostres societats (amb pandèmia o no), que el virus l’ha agreujat i que aquest debat hauria de ser permanent i no un fruit conjuntural del pànic generat pel virus i la seva gestió, mèdica i política.

Josep Ramoneda és filòsof
stats