Europa ha après com tractar amb Trump
Per a alguns, els líders europeus que es van entaular amb el president Trump a la Casa Blanca la setmana passada semblaven més aviat un grup d'escolars cridats al despatx del director.
Però considereu el que devia veure Trump des del seu escriptori: un grup unit de líders europeus. La visita col·lectiva a Washington, vista des d'aquesta perspectiva, podria semblar un esclat d'inspiració diplomàtica.
Europa ha trobat la seva fórmula per tractar amb Trump pel que fa a Ucraïna. Primer, afalagar-lo. Lloar la seva força, el seu compromís amb la pau i les seves capacitats com a negociador. Segon, intentar, a poc a poc, posar-lo en contra del president de Rússia, Vladímir Putin, una cosa que Putin, malgrat els seus millors esforços, sembla incapaç d'aconseguir ell mateix.
La setmana passada, aquesta estratègia va tornar a funcionar. Quan la reunió de Trump amb Putin a Alaska va semblar que podia fer descarrilar tot allò en què havien treballat, Volodímir Zelenski i els líders de la Gran Bretanya, Finlàndia, França, Alemanya, Itàlia, l'OTAN i la Comissió Europea es van afanyar a anar a Washington per allunyar la conversa de les concessions territorials i tornar-la a centrar en les garanties de seguretat. La reunió resultant, segons tots els indicis, va ser cordial i amistosa, i Ucraïna va obtenir un altre indult.
Els europeus han descobert que, a l'hora de tractar amb Trump, poden posar-se d'acord ràpidament. Això és un progrés. El problema és que estan gastant grans quantitats d'energia perquè les coses es mantinguin gairebé al mateix lloc. El següent pas és agafar aquesta unitat descoberta recentment i traduir-la en una posició de força des de la qual puguin guiar les negociacions i donar suport a Ucraïna al camp de batalla.
Sempre és sorprenent veure la Unió Europea –una de les majors economies del món i el mercat únic més gran, amb una influència política substancial i el potencial tangible per convertir-se en una potència militar– conformar-se fent seguidisme, en lloc de liderar. Sembla que hi ha dues raons per a això: l'hàbit après de sotmetre's als EUA i la realitat que ser una unió no necessàriament significa estar unit, ni tan sols en qüestions fonamentals.
Pel que fa a Ucraïna, Europa s'ha passat l'any reaccionant davant d'un president americà que s'ha mostrat disposat a criticar les accions de Rússia però que –almenys fins ara– no ha estat disposat a prendre decisions difícils per contrarestar aquestes accions. La seva diplomàcia a Alaska i Washington es va limitar a moure les peces en cercles pel tauler de joc i va crear una impressió temporal d'energia i impuls. Un cop va haver acabat, era evident per a qualsevol que hi prestés atenció que tot havia tornat a ser on era al principi.
Però, pel que fa a la unitat europea, Trump ha marcat una diferència real. A més de merèixer el mèrit d'insistir en el fet que els països europeus contribueixin més a la seva pròpia defensa, també ha ajudat els líders europeus a centrar-se més en les coses en les quals poden estar d'acord que en les coses que els separen.
Torneu a considerar els esdeveniments de la setmana passada. Per primera vegada, Ucraïna va encapçalar una delegació europea unida als Estats Units. De fet, a Washington hi havia dos amfitrions: Zelenski, que va donar la benvinguda a diversos dels seus col·legues europeus a l'ambaixada d'Ucraïna, i després Trump, que els va rebre a la Casa Blanca, on es van reunir al costat de Zelenski, que va treure força de la seva presència. (Polònia va ser l'única absència notable.)
És inevitable que una nova distància separi els Estats Units i Europa. Els anuncis posteriors a la reunió poden haver fet semblar que Europa i els EUA havien arribat a algun acord important, però el to s'ha refredat un cop tothom ha tornat a casa. El que al principi s'havia retratat com una reunió de socis compromesos era, en realitat, més aviat una trobada educada entre cònjuges separats, formalment separats, si és que encara no s'han divorciat. I sembla que els europeus finalment han acceptat que en aquesta nova realitat han de confiar els uns en els altres.
Per descomptat, no hi ha res com una crisi per concentrar la ment. Si s'anuncia un alto el foc, o fins i tot la fi formal de la guerra, hi ha un risc real que la determinació dels aliats europeus d'Ucraïna s'estovi i la seva unitat s'esmicoli. És fàcil imaginar-los encallats en debats sobre com donar suport a Kíiv sense provocar Rússia ni interrompre un acord de pau fràgil.
El trauma d'Europa per les seves guerres continentals i, sobretot, dues guerres mundials ha ensenyat als europeus que canviar les fronteres per la força només condueix a més violència. És prou profund perquè Zelenski pugui comptar amb els seus socis europeus per mantenir-se ferms en la qüestió de la integritat territorial.
Potser té menys confiança en la capacitat dels seus socis per complir amb altres compromisos que han assumit. Per exemple: produir i lliurar-li més armes, invertir més en la indústria de defensa d'Ucraïna i avançar en el camí d'Ucraïna cap a la pertinença a la Unió Europea.
Europa podria estar en una posició molt més forta avui si hagués superat el veto d'Hongria a l'adhesió d'Ucraïna a la Unió, si l'augment de la producció militar al continent fos més ràpid i més uniforme per tot el bloc i si molts, molts mesos de treball sobre les garanties de seguretat no haguessin conclòs amb l'anunci que la feina continuaria.
La incapacitat d'Europa per actuar a l'uníson és la seva perenne debilitat i el seu camí cap a la derrota, fins i tot amb Ucraïna. Però si pot unir-se –i mantenir-se unida– Putin no s'imposarà.
Copyright The New York Times
