Europa està cometent un gran error
La fàbrica d'Audi és una de les primeres coses que veus quan surts de Brussel·les amb tren. Formada per edificis grisos i rectangulars, va ser durant molt de temps un dels llocs de producció d'automòbils més grans de Bèlgica. Elegant i productiva, era un símbol apropiat per a la capital d'Europa. Tot i això, a principis d'aquest any va sucumbir a la crisi industrial que fueteja el continent i va tancar de manera abrupta.
En els últims mesos, la història de la fàbrica d'Audi s'ha convertit en la història d'Europa. Totes dues estan passant per una mala ratxa, i corren perill que se les emporti la nova marea geoeconòmica del segle. A Brussel·les, la resposta al dilema també ha anat d'acord amb els temps: l'antiga fàbrica d'automòbils s'hauria de convertir en una productora d'armes.
A tot Europa, els legisladors convergeixen en la mateixa estratègia, amb l'esperança de matar dos pardals d'un tret. D'una banda, l'augment de la despesa militar posaria Europa fora de perill de Rússia i la independitzaria dels Estats Units. De l'altra, reactivaria el sector industrial europeu debilitat, que ha estat sota pressió pels competidors xinesos i l'augment dels costos de l'energia. Segons aquest argument, invertir diners en l'exèrcit és la manera de lluitar contra la doble crisi de la vulnerabilitat geopolítica i el malestar econòmic.
Aquestes esperances possiblement resultaran il·lusòries. És improbable que l'impuls de militarització d'Europa, que pateix problemes tant d'escala com d'eficàcia, funcioni. Al centrar-se en la defensa a costa de tota la resta, es corre el risc que la Unió Europea retrocedeixi. En lloc d'un gran progrés, un rearmament vertiginós podria equivaldre a un error històric.
El nou enfocament d'Europa sol rebre un nom més antic: keynesianisme militar. Originalment, el concepte es referia a la tendència dels governs de mitjan segle a contrarestar les recessions econòmiques mitjançant augments de la despesa militar, una combinació de la qual suposadament van ser pioners els nazis a la dècada de 1930 i que després van globalitzar els nord-americans a la dècada de 1940.
No obstant això, no està gens clar si els esforços actuals d'Europa mereixen aquesta descripció. El continent simplement està experimentant un retorn als nivells de despesa militar previs a 1989. Al punt àlgid de la dècada de 1960, per exemple, la despesa militar alemanya va arribar a ser d'una mica menys del 5 % del PIB; l'objectiu del canceller Friedrich Merz, anunciat la setmana passada, és del 3,5%. Aquesta restauració difícilment es pot qualificar de gran salt endavant.
Els beneficis públics de l'estratègia –la part del keynesianisme– continuen sent, de la mateixa manera, poc clars. Els legisladors europeus segueixen sent reticents a augmentar els dèficits pressupostaris. Que es dediquin més diners a l'exèrcit tensarà uns pressupostos ja de per si ajustats, i restarà diners als programes socials, al desenvolupament d'infraestructures i als serveis públics. En lloc del keynesianisme militar, una millor comparació per a la bonança de la defensa a Europa és el reaganisme de la dècada de 1980, en què l'augment de la despesa militar i les retallades socials anaven de bracet. Aquesta és la lògica dels funcionaris belgues que són partidaris de convertir la fàbrica d'Audi en una proveïdora d'armes. El principal defensor del pla, el ministre de Defensa Theo Francken, ha afirmat que un estat que pretén reduir el dèficit i augmentar els pressupostos militars alhora ha de reduir la despesa en benestar social. Si tenim en compte com el descontentament social generalitzat ha alimentat l'auge de l'extrema dreta i ha amenaçat la cohesió europea, aquesta visió és, en el millor dels casos, miop.
Hi ha més problemes amb l'impuls de la remilitarització. I és que els antics sectors industrials tindran ara interès en fer la guerra a l'estranger, una font de guanys difícilment tan fiable com els consumidors que compren cotxes. I més diners per a l'exèrcit tampoc no significa necessàriament millors resultats. Cap empresa europea no figura entre les deu primeres de defensa per volum de vendes.
A més, hi ha el problema europeu per excel·lència: el de la coordinació. Atès que els tancs i el material ja són cars, els costos del rearmament continental es veuran multiplicats per la descentralització de la presa de decisions, en què les nacions competeixen per separat pels contractes. Els estancaments dels esforços per a la producció de projectils per a la guerra d'Ucraïna són una mostra d'aquesta ineficàcia. A sobre, és probable que els primers pagaments del malbaratament europeu vagin a parar als productors nord-americans mentre les fàbriques europees es posen en marxa. És una ironia reveladora que els beneficiaris inicials del festí no seran europeus, sinó nord-americans.
Aquestes limitacions logístiques han de sospesar-se juntament amb els límits culturals per a la remilitarització a Europa. Molts països europeus van abolir el servei militar obligatori a la dècada del 2000.
Així i tot, els legisladors europeus estan decidits a vendre el rearmament com a condició per a l'entrada del continent al segle XXI. El nombre de guerres a tot el món, que inclou una nova amenaça recent a l'Iran, suposadament subratlla la necessitat que Europa torni a ser un continent combatent. Aquesta estratègia, afirmen els funcionaris, combina la independència militar amb la reactivació comercial.
Cap d'aquests resultats és probable. En el curs actual, Europa no s'encamina ni cap al keynesianisme militar amb dividend social ni cap a una estratègia de defensa adequada per a una aspirant a superpotència. Més aviat corre el risc d'obtenir el pitjor dels dos mons. N'hi hauria d'haver prou amb un viatge ràpid a Brussel·les, on la fàbrica d'Audi segueix buida, per convèncer els visitants d'aquesta veritat.
Copyright The New York Times
