Greuge econòmic i independentisme optimista

Per dialogar i pactar és imprescindible compartir diagnòstics

L’independentisme català justifica la secessió amb un argument polític i un d'econòmic.

El polític és que Catalunya té el dret d’autodeterminació emparat per l’ONU, tal com es diu a la llei del referèndum del 6 de setembre del 2017, i que qualsevol democràcia consolidada organitzaria un referèndum d'independència a Catalunya. Però com vaig explicar en un article anterior, el Consell Assessor per a la Transició Nacional ha dit que l’ONU només el reconeix a les colònies, i l’únic exemple del que demana l’independentisme català són els referèndums de David Cameron (i per això l’ex primer ministre britànic és l’únic precedent citat per l’expresident Carles Puigdemont al seu llibre 'La crisi catalana', adreçat a l’opinió pública internacional).

L’econòmic és que Catalunya pateix un espoli fiscal, ja que com va explicar l’exvicepresident Oriol Junqueras al programa 'Viajando con Chester', Catalunya genera el 20% del PIB espanyol i per tant hauria de pagar el 20% dels impostos, però paga el 24%; i té el 16% de la població espanyola i per tant hauria de rebre el 16% de la despesa pública, però només rep el 10%. Per aquestes xifres, tal com va dir el president d’ERC a 'Salvados', “hi ha tanta gent nascuda a Andalusia que està convençuda que l'única solució és la independència de Catalunya” i Pimec afirma que “una Catalunya independent tindria el superàvit més gran en termes relatius i absoluts de tot el món occidental”. Encara va ser més optimista quan va dir que si Catalunya fos independent “cada deu anys seria el doble de rica”, concloent que si ho hagués estat els darrers 25 anys ja “hauria quadruplicat gairebé el seu PIB”. Això implicaria que la renda per càpita catalana actual superaria la de Qatar i triplicaria la d’Alemanya, fets clarament inversemblants.

Aquesta descripció del greuge econòmic és molt diferent de la que fa l’exconseller Andreu Mas-Colell. En aquest diari, Antoni Bassas va preguntar-li: “És possible resoldre l’eix social sense la independència?”. El Sr. Mas-Colell va contestar: “Jo no crec que el tema de la independència s’hagi de plantejar en funció d’interessos econòmics molt immediats. El que sí que puc dir és que […] amb els impostos que actualment paguem podem cobrir el cost de tots els serveis públics que rebem i encara quedaria un petit excedent”.

Resulta evident el contrast entre el superàvit més gran d’Occident i un petit excedent. 

El Sr. Mas-Colell centra amb encert el debat, tan recurrent com confrontacional, en la qüestió fonamental que hi ha en tots els estats descentralitzats: el repartiment dels impostos entre l'administració central i les territorials

En un interessantíssim article recent en resposta a un de meu, el Sr. Mas-Colell matisa l'afirmació “Aproximadament, Catalunya paga impostos en proporció a la seva contribució al PIB i rep en proporció a la seva població” explicant que, segons les balances fiscals de la Generalitat, Catalunya rep el 15% de la despesa calculada amb el mètode del benefici –i encara menys amb el mètode del flux monetari– en comptes del 16% que hauria de rebre. En efecte, les balances fiscals indiquen que 1) paga aproximadament el 19%, que és igual al 19% del PIB que genera i 2) rep el 15% (benefici) o el 14% (flux monetari), que és menys del 16% de la població que té. 

Resulta també evident la discrepància entre aquestes xifres (19% i 15%-14%) i les d’Oriol Junqueras (24% i 10%). 

Les balances fiscals indiquen, doncs, que la resta de comunitats autònomes generen el 81% de la riquesa (el PIB) i paguen el 81% del impostos, i que representen el 84% de la població i reben el 85% o el 86% de la despesa. Totes les xifres esmentades incorporen els impostos pagats i el deute a pagar amb impostos futurs. 

Els dos exconsellers també han jutjat de forma diferent la intencionalitat del tracte fiscal que té Catalunya. Oriol Junqueras ha dit que “el govern espanyol treballa constantment per evitar que la Generalitat tingui els recursos que necessita” o que “l’estat espanyol ens estrangula i vol que la nostra gent pateixi”. En canvi, Andreu Mas-Colell ha explicat: “El problema fonamental des del punt de vista de les finances de Catalunya respecte als pressupostos de l’Estat no és un càstig a Catalunya; és un càstig, o alguna cosa molt negativa, a totes les comunitats autònomes […]. Encara que per a mi no ho sigui, potser ens pot servir de consol saber que no ens volen asfixiar més que a València o a Madrid”.

A Alemanya, el Canadà, Itàlia, Austràlia i Bèlgica els partits regionals de dretes utilitzen el greuge fiscal com una potent eina electoral. ERC és l’únic partit d’Occident que s’anomena d’esquerres que també ho fa. I, curiosament, sovint tots asseguren patir el pitjor dèficit fiscal d’Europa o del món, com ha fet recentment el president del Parlament, Roger Torrent. A TV3, el vicepresident Pere Aragonès també ha dit fa poc que ja no diria com deia “Espanya ens roba”, però va qualificar el dèficit fiscal actual de “sagnant”. Si ho fos o si hi hagués espoli fiscal, també és evident que el Sr. Mas-Colell no hauria dit que “aproximadament, Catalunya paga impostos en proporció a la seva contribució al PIB i rep en proporció a la seva població” a la London School of Economics. Les xifres que hem vist demostren que la seva afirmació és vàlida. Posar l’èmfasi en el greuge valida una percepció que ERC rendibilitza electoralment millor que cap altre partit polític gràcies a un optimisme sense parangó. 

El Sr. Mas-Colell centra amb encert el debat, tan recurrent com confrontacional, en la qüestió fonamental que hi ha en tots els estats descentralitzats: el repartiment dels impostos entre l'administració central i les territorials. Els socialistes treballarem per un nou model de finançament que comparteixi de forma justa i equitativa els ingressos tributaris que es generen en el conjunt d’Espanya, tot mantenint un nivell elevat d’autonomia i responsabilitat dels diferents nivells de govern davant la ciutadania en l’exercici de les seves respectives competències. I esperem que la reforma del sistema de finançament eviti l’enfrontament entre comunitats autònomes i amb el govern central. Per dialogar i pactar és imprescindible compartir diagnòstics amb dades reals i actuar amb lleialtat institucional. Autoexigim-nos-ho tots i totes.

Més continguts de