28/03/2021

Evitar la inacció i aprendre dels conflictes

3 min
El parc eòlic de Rubió s’estén per Rubió, Castellfollit del Boix i Òdena.
Dossier Transició energètica Desplega
Editorial
Catalunya ha de fer un salt endavant en renovables
1
Catalunya, a la cua en renovables
2
L’autoconsum augmenta de forma exponencial
3
La falta de planificació en els projectes de renovables crispa el territori
Mapa
Mapa interactiu: On es concentren els nous projectes d’energies renovables?
Entrevista a Damià Calvet
“No ens podem permetre una moratòria del decret de renovables”
4
Bufa el vent sobre el paisatge del vi i la memòria
5
L’Alt Empordà vol decidir on s’ubicaran els futurs parcs eòlics
Opinió
L’engany de la nova estètica energètica
Opinió
Evitar la inacció i aprendre dels conflictes
6
Dues dècades d'aposta per les renovables situen Alemanya al capdavant de la descarbonització

La transformació del sector energètic i, concretament, el paper de les energies renovables és extraordinàriament crític per aconseguir limitar el canvi climàtic als objectius de l’Acord de París. A Catalunya la seva contribució està regulada, amb l’objectiu vinculant d’assolir un sistema elèctric 100% renovable el 2050 i que es converteixi en la pedra angular per arribar a zero emissions netes de CO.

No obstant, tenim diferents opcions sobre com fer aquest desplegament i com gestionar la transició entre els models actual i futur del sistema energètic. Hi ha consens científic que aquesta transformació demana descentralització i flexibilització del sistema, així com noves estructures de governança i d’empoderament de la ciutadania. Aquestes línies generals també queden regulades a la llei catalana de canvi climàtic.

Anticipar el demà

Sens dubte, aquestes directrius apunten a un model energètic radicalment diferent de l’actual, però tenim preguntes obertes, ja que hi ha un ventall d’opcions tecnològiques, emplaçaments i consideracions de mercat. Més enllà d’escollir tecnologies d’acord amb els recursos locals, sempre cal que el procés de decisió vagi d’acord amb criteris múltiples: viabilitat econòmica, implicacions socials i per al territori, i ambientals. Algunes d’aquestes consideracions són, en efecte, part integral dels instruments d’avaluació de projectes necessaris per obtenir la llum verda del Govern.

Ara bé, aquest importantíssim debat sobre com fem aquesta transformació no ha de portar-nos a la inacció. Catalunya està a la cua en la cursa de les renovables després d’una dècada sense haver instal·lat gairebé res. És imperatiu trencar aquesta inèrcia, que a la vegada ens ajudarà a desencadenar altres canvis i destapar noves oportunitats. Per exemple, repensar la demanda i l’ús de l’energia, o accelerar la modernització de la xarxa. I hem d’obligar-nos a adoptar una mirada de llarg termini reconeixent l’extens camí fins a assolir el 100% de renovables i les opcions tecnoeconòmiques que tenim a l’abast, i amb consciència sobre el model de país que haurem construït amb els anys. Si, en canvi, allarguem la inacció actual -o no accelerem prou- ens posem en un escenari on els canvis necessaris a mitjà termini hauran de ser molt més abruptes i, per tant, propicis a empitjorar els conflictes arreu del territori i posar en perill la capacitat de gestionar la transició des d’un punt de vista social, polític i econòmic. I amb el risc d’haver de dependre d’altres fonts d’energia fòssil transitòries que acabin sent actius “tòxics” i encarint la transició.

Per tot això, de la situació actual podem treure’n tres lliçons. Primer, la magnitud i ritme necessaris de la transformació del sistema energètic requerirà cooperació efectiva a tots nivells. Diferents territoris tenen diferents característiques i acessos a recursos renovables. Hem d’aconseguir estratègies locals que responguin a les seves circumstàncies, representin el màxim de la seva possible contribució i, en el seu conjunt, sumin en l’objectiu que tenim com a país. En efecte, això és una analogia amb l’esperit de l’Acord de París. A Catalunya, com es reclama fa temps, aquest enfocament cooperatiu hauria d’expressar-se en termes d’un pacte entre les agendes rurals i urbanes.

En segon lloc, caldrà buscar equilibris: entre opcions tecnològiques, rendiments econòmics i models de negoci, riscos i oportunitats per als territoris afectats, importacions i autosuficiència, o entre finançament públic i privat. Finalment, hem de prendre nota de la situació actual, ja que és una petita mostra del que sens dubte caldria esperar -amplificat i estès a tots els sectors de l’economia- a l’embarcar-nos en la transformació sense precedents per desfer-nos completament de les emissions de CO l’any 2050, i poder així tenir garanties d’evitar els pitjors impactes del canvi climàtic. Per aconseguir-ho, hem de poder anticipar els conflictes que es deriven de canvis estructurals, i adreçar-los directament amb diàleg i processos inclusius de concertació d’acord amb anàlisis detallades sobre possibles fulls de ruta i les seves implicacions socials i econòmiques.

Dossier Transició energètica
Vés a l’ÍNDEX
stats