23/07/2022

Facin política

2 min

La dimissió del president del govern italià Mario Draghi confirma la futilitat de la tecnocràcia i el risc de menystenir la política en nom d’una gestió professional de la cosa pública. Des que aquesta visió tècnica de l’exercici del poder s’ha anat impulsant a Europa, forjada en part entre l’aristocràcia de càrrecs de la Unió, s’ha pogut constatar el que era evident: que la ciutadania no en té prou amb la presumpta legitimitat tècnica del que mana. En temps difícils (i quins no ho són?) necessita l’acompanyament de paraules i promeses (del que se’n diu ideologia ) perquè amb alguna cosa s’ha d’alimentar la desesperança. La política no es pot reduir a una tècnica: requereix ànima.

I, tanmateix, en el fons és un conflicte entre pretensions de veritat, és a dir, entre ideologies. Una ideologia amb disfressa tècnica que recolza sobre el principi que no hi ha alternativa a les disposicions dels poders econòmics, disfressades de lleis científiques. I unes ideologies clàssiques, construïdes sobre concepcions del món que s’han anat decantant de diverses maneres i que en moments de dificultats tendeixen a apel·lar als fonaments nacionals, el mite teològico-polític constitutiu del estats nació moderns.

En aquest atzucac, quan els tecnòcrates són elevats al poder per apagar focs, la insatisfacció ciutadana es converteix en factor d’impuls dels sectors més reaccionaris, que en nom de la pàtria donen a la ciutadania el caramel espiritual que els tecnòcrates menystenen perquè no estan pels maldecaps de la majoria sinó per complir les exigències dels que els han elevat al seu servei. I en aquestes circumstàncies, les que s’enduen premi són cada cop més les dretes radicalitzades que ofereixen un fals recanvi: un discurs d’acompanyament autoritari i paternalista amb la garantia implícita de no tocar res d’essencial en el terreny econòmic. I allà tenim Giorgia Meloni esperant entomar la caiguda de l’enèsim tecnòcrata efímer amb la Lliga i Força Itàlia al seu costat. I l’esquerra mirant als núvols.

Sé que un país que ha tingut 67 governs en 76 anys no és fàcil d’elevar a categoria. Però, en tot cas, una seqüència es va repetint arreu: les esquerres rarament capitalitzen l’expansió i caiguda dels tecnòcrates i les dretes clàssiques giren cap a l’extrema dreta, que els pressiona. Autoritarisme i tecnocràcia? Trist destí de la modernitat. Facin política, sisplau.