Fa una dècada, Mark Zuckerberg es debatia sobre la idoneïtat d’introduir el botó “No m’agrada”, deduint que incitaria a una polarització que seria contraproduent per a la comunitat positiva que representava Facebook. Fa uns dies, abans que Trump jurés el càrrec, Zuckerberg eliminava, tal com havia fet Musk amb X, els sistemes de verificació de dades, obrint la veda a les notícies falses i inclinant encara més el camp de batalla a favor de l’extrema dreta. Són dos moments que semblen il·lustrar un canvi en el capitalisme digital, que fa deu anys s'hauria basat en un model cosmopolita i (falsament) horitzontal, i que ara hauria mutat per aliar-se amb l'autoritarisme reaccionari i entrar a la sala de màquines de la política per construir un món més desigual i deshumanitzat.
Però, pensant-ho bé, és una evolució relativa. En realitat, les dues fotografies representen models de societat verticals, constituïts per les forces més elementals del capitalisme (expansió i concentració) potenciades per un capitalisme digital totalitzant que ho mercantilitza tot i que apareix per tot arreu i a tota hora. Un model que vol més desregulació per a la seva expansió permanent i oligopolística, i que avui veu en la barreja de llibertarisme i reacció el camí més curt per aconseguir el seu objectiu, i alhora la plataforma política perfecta per donar via lliure als somnis més megalòmans dels seus magnats.
No fa tants anys, aquesta megalomania vertical ja s'expressava en forma de solucionisme amb inquietuds humanitàries. Zuckerberg el va representar fidelment en el seu discurs al Mobile World Congress (MWC) de finals de febrer del 2014, quan va presentar un pla per a una aplicació de connectivitat gratuïta limitada a la Viquipèdia, informació sobre salut i, evidentment, Facebook per als milions de persones del Sud Global que no podien accedir a internet. Zuckerberg argumentava que a les empreses de telefonia els convindria donar suport a l’aplicació: un tastet d’internet gratuït com a primer pas per atraure nous clients. Tots contents, un pas cap a un món millor, i aquí pau i després glòria. El pla mai va reeixir per la desconfiança que despertava en les empreses de telefonia, que temien que Facebook els acabés robant els clients, perquè ja no pagarien dades per l’ús de la xarxa social. Unes hores després del discurs, Zuckerberg celebrava amb Jan Koum, CEO i cofundador de WhatsApp, la venda de l’aplicació de missatgeria instantània a Facebook per 19.000 milions de dòlars en un restaurant de l’Upper Diagonal. Un gran salt endavant cap a l’oligopolització del sector en el marc incomparable del MWC a la cosmopolita i càlida Barcelona.
Aquell capitalisme, desenfrenat però vestit de solucionisme amable, ja tenia tics messiànics i autoritaris. I ara s’ha unit a la megalomania trumpista per anunciar conjuntament un nou començament per a Amèrica i la civilització en general. Silicon Valley muda la pell i activa un tecnocentrisme que estava candent des de fa molts anys entre els seus magnats. Com expliquen Émile Torres i Timnit Gebru, aquest model està bastit sobre un evolucionisme eugenèsic que persegueix una condició posthumana que pugui transcendir fins i tot els límits biològics de l’espècie, tot lligat per un misticisme escatològic que té com a fil conductor la inevitabilitat de la fi del món i la mort. D’aquí el pla de Musk de colonitzar Mart, el búnquer que s’està construint Zuckerberg a Hawaii, o el creixement d’empreses dedicades a la criopreservació de cossos per fer-los reviure en un futur quan la medicina ho permeti. Aquell cèlebre aforisme que diu “és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme”, atribuït a Slavoj Žižek i Fredric Jameson, pren un significat encara més extrem i distòpic: la fi del món ja està assumida, i és més fàcil invertir en la immortalitat i la colonització de Mart per escapar-ne que pensar en una alternativa al capitalisme que l’alimenta.
Tot aquest garbuix teologicopolític, més enllà d’estar present en la concepció de moltes de les iniciatives empresarials llançades per magnats del Big Tech, contribueix a deshistoritzar el present i a naturalitzar les desigualtats existents, legitimant les jerarquies del nou ordre capitalista que va quedar simbòlicament representat en l’acte de presa de possessió de Trump: una distopia retrofuturista, un capitalisme feudal de grans senyors propietaris, reis coronats per Déu regnant sobre serfs condemnats a una existència indefugible de sous baixos i lloguers cars, enganxats a l’scroll infinit esperant que el messies Musk aixequi altra vegada el braç, obri els mars i condueixi alguns afortunats cap a la salvació a Mart. Tot plegat, esquivant l’inevitable Dia del Judici Final, que, si seguim així, intueixo que arribarà en forma de catàstrofe climàtica o guerra nuclear.
