Fascinats per Tom Ripley
Netflix acaba d’estrenar una nova adaptació de la novel·la L’enginyós senyor Ripley, de Patricia Highsmith. Vuit capítols de cinquanta minuts excel·lents, plens de bellesa i alhora farcits d’inquietud. La magnífica pel·lícula que el 1999 va dirigir Anthony Minghella d’aquesta història té un pes excessiu en la manera com molts espectadors puguin enfrontar-se a la sèrie. És bàsic tenir present que són dos enfocaments molt diferents, i és important lliurar-se a la sèrie de Netflix sense fer comparatives.
Ripley és una producció insòlita, perquè no té res a veure amb les convencions narratives que imposa habitualment la plataforma. Està rodada en blanc i negre i té un ritme pausat que convida l’espectador a gaudir de la imatge, a reflexionar sobre l’atmosfera emocional, a observar els detalls i la conducta dels personatges. Estimula el plaer contemplatiu i no només la voracitat narrativa. Hi ha una voluntat permanent de seduir l’audiència provocant-li fascinació per la part visual. Però l'encís estètic no és buit ni superficial. És un embruix que ajuda a assimilar els matisos audiovisuals i, sobretot, que contribueix a la construcció de la psicologia dels personatges.
Tom Ripley (fantàstic Andrew Scott) rep l’encàrrec de la benestant família Greenleaf d’anar a buscar el seu fill a Itàlia, on viu de manera bohèmia gràcies als diners del pare. La seva missió és convèncer Dickie Greenleaf (Johnny Flynn) de tornar a Nova York. Ripley no només el trobarà, sinó que descobrirà en ell un ideal vital molt temptador.
Ripley té una clara influència del llenguatge cinematogràfic de Michelangelo Antonioni, especialment de L’avventura (1960). De fet, l’acció transcorre en la mateixa època. Seguint els codis del neorealisme italià, el paisatge esdevé pràcticament un personatge més de la història. Steve Zaillian, director, guionista i productor de la sèrie, potencia aquesta relació entre l’espai i la vida dels personatges. La poètica de l’entorn pot esdevenir també un element de tensió en el desenvolupament de la trama, especialment pel que fa al protagonista, Tom Ripley. La col·locació de la càmera i els punts de vista que potencien determinades estructures arquitectòniques potenciaran aquest efecte. Ripley és un estafador que malviu gràcies al seu enginy. Però el seu engany requereix una meticulositat i una perseverança que es tradueix a nivell visual. El valor que adquiriran les escales al llarg de tota la sèrie és representatiu de l’esforç del personatge per esdevenir Dickie Greenleaf. Ho veurem en el primer minut de la sèrie, però també en la seva esgotadora arribada a Atrani. L’escena marítima del tercer capítol connecta també amb aquesta càrrega simbòlica de l’entorn, amb la costa escarpada. La verticalitat visual sovint té a veure amb aquesta dificultat metafòrica de l’ascens social.
Ripley ens arrossega pausadament a una trama tòxica de manipulació, de mentides i d’obsessió, però també de jocs incòmodes d’intuïció i d’observació apassionants.
