Una fe que no es ven

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEs van aplegar unes vuitanta persones a Sarral. Era un diumenge una mica més humit. Assegudes en cadira de tisora, aquestes persones s’hi estigueren fins a l’horabaixa. S’estaven davant la capella de la Mare de Déu de la Font; potser miraven de fit a fit la imatge, l’esguardaven fins que els quedava clavada al cervell. Potser esperaven que, tot reproduint la imatge benefactora de la marededéu al seu interior, allò que esperaven passaria. Però no va passar. No hi va haver el miracle que fa temps que esperen, un miracle ajornat, però mai no cancel·lat. Devien recollir, al capvespre, quan el fred començava a calar els ossos, les cistelles i les cadires de tisora. Devien tornar a casa, sense voler sentir-se defraudades. Les marededéus no enganyen, només ajornen els miracles. Els ho havia promès el rector de Llavorsí, del Pallars Sobirà. Els havia dit que la Verge curaria la paràlisi cerebral de Miquel Ramon Llorach. Però el rector no hi va anar, a l’aplec. La notícia no diu per què. I això que fa més de nou anys que els promet, a aquesta gent que es van quedar fins que el fred no els calà el moll de l’os, els promet que hi haurà miracles, que hi haurà curacions. Perquè ell, el rector, té un especial contacte amb Déu. Hauria estat interessant de saber per què no hi va anar, el rector de Llavorsí, sobretot si tenim en compte que tota aquesta gent s’hi va passar un dia, el dia de Sant Miquel, tot esperant que ara potser sí, que ara es curaria la paràlisi cerebral d’en Ramon Llorach. Però tots van tornar a casa, amb les cadires de tisores i les cistelles. Van tornar quan el sol es ponia per l’oest, tot deixant una llenca esvaïda de color vermell. La tardor s’avança, al Pallars Sobirà, i els arbres ja tenen el color d’aram. Ells van beure de l’aigua de la Font i van dir, als mitjans de comunicació, que havien celebrat el dia de Sant Miquel. No saben vendre els miracles, no en deuen entendre, de màrqueting. Però hi tornaran. El dia de Sant Miquel, a les ciutats, és un dia qualsevol. Per a la gent de Sarral va ser el dia d’una curació que potser no era del tot impossible. Creuen en els miracles perquè no creuen en el dolor. El miracle és la correcció fantàstica de la desharmonia del món. Ells, al capdavall, deuen estar segurs que no han vingut a aquest món a patir. I que els miracles són les petites pinzellades divines que aparien el desordre. I, amb aquesta fe, tornaran a començar. Tornaran a agafar les cistelles i les cadires de tisores. I el sol es tornarà a pondre a l’oest. I algun dia, potser, un dels seus deixarà de patir. És de justícia. Els miracles són antihumans; per aquesta raó els homes no en volen fer. I cometen tants disbarats.