Que els símbols són importants és una idea que hauria de tenir clara sobretot el rei d'Espanya, que és algú que, diguem-ho així, viu de ser un símbol. El rei d'Espanya és una institució, i la seva funció, la seva raó de ser, és fonamentalment simbòlica. En concret i de manera subratllada, el rei –la monarquia– és el símbol de la unitat d'Espanya, i de la seva indivisibilitat. En una monarquia parlamentària, que és la forma de l'estat espanyol, el rei –o la reina, si l'ara princesa Elionor arriba a governar– literalment personifica la nació, que a la vegada és l'estat, i que té com a atributs principals que és indissoluble i indivisible. Tot això consta al títol preliminar, article primer, de la Constitució espanyola de 1978.
Succeeix que Felip VI va fallar en aquesta seva funció simbòlica, i ho va fer quan menys podia equivocar-se, en el moment de màxima tensió entre Catalunya i Espanya, el 3 d'octubre de 2017. El rei d'Espanya ja donem per descomptat que no acceptarà la secessió d'una part del territori espanyol, però el que no pot fer de cap manera –perquè també és el cap de l'Estat i el cap de les forces armades— és donar per bona la repressió dels cossos policials contra ciutadans que expressen una opinió política perfectament legítima i democràtica. Felip VI va fer exactament això el 3 d'octubre, i això el converteix en un rei fallit. Tenia fins i tot un model ben proper en el qual podia fixar-se, que era el comportament de la reina d'Anglaterra durant el referèndum d'independència d'Escòcia —i fins i tot durant el Brexit—, però va preferir la tradició hispànica del garrotazo y tentetieso. Això li ha valgut l'aplaudiment unànime del nacionalisme espanyolista (un escriptor cortesà diu que el 3 d'octubre el va fer un rei cuajado, sigui el que sigui això) però el va incapacitar per seguir ocupant l'espai de centralitat i consens que la monarquia espanyola (acceptat fins i tot pels partits nacionalistes catalans i bascos) s'havia fet de la Transició ençà, entorn de la figura de Joan Carles I. El resultat, com s'ha tornat a veure aquest dilluns, és que Felip VI i Letícia ja no podran tornar a Catalunya sense haver de sentir protestes. Com sí que van poder fer Joan Carles i Sofia sempre que van voler.
L'altre front d'erosió (el pitjor, de fet) que pateix el regnat de Felip VI es relaciona justament amb el seu pare, i és la corrupció. Es va instaurar un tallafoc per delimitar les responsabilitats en el rei emèrit, però la sospita i el descrèdit afecten tota la Corona espanyola, que té ara un rei mig fugit o exiliat en una dictadura islàmica i que dona així un servei pèssim a la imatge internacional d'Espanya. Ara que les acusacions de corrupció asfixien també els socialistes, fer passar l'agenda de la suposada normalitat per una visita del rei fallit al monestir de Montserrat la vigília de Sant Joan (més càrrega simbòlica no hi podia haver), i que la cosa acabi amb una nova repressió policial de les protestes, és una idea francament dolenta per passar la revetlla.
