08/12/2020

Constitucionalisme franquista (o a l'inrevés)

3 min
Santiago Abascal a la plaça Sant Jaume el passat 6 de desembre durant un míting per commemorar la Constitució en que alguns dels assistents van lluir simbologia nazi

Començo pel final: ara ja queden pocs dubtes que la Constitució del 78 no va representar mai la fi del franquisme, sinó justament la garantia legal de la seva continuïtat històrica (Felip VI) i social (els milions d'espanyols conscients, encara avui, d'haver guanyat una guerra). Aquest desembre de 2020, la Constitució del 78 encarna la impunitat del que ha perdurat del cop d'estat del 18 de juliol del 1936. No és cap exageració, això que dic: el sistema judicial ignora, per exemple, el fals testimoni fet sota jurament de caps importants de les forces de seguretat de l'Estat. Es tracta, en general, de famílies de facciosos vinculats directament o indirectament a un altre cop d'estat, el del 23 de febrer del 1981. Ningú no els ha demanat mai explicacions. En qualsevol democràcia europea, aquests tipus de la carteta al rei haurien de ser advertits públicament pel mateix monarca. El socialista José Bono, tanmateix, els disculpa: sembla que només són uns pobres jubilats que en comptes de donar pa sec als coloms planegen salvar la pàtria. Salvar Espanya? Pots comptar: es tracta de la generació de militars que va abandonar de manera innoble el Sàhara Occidental i la gent que hi vivia. Llavors, però, no li van escriure cap carteta al rei denunciant una pèrdua territorial de 266.000 km2 i una situació que va afectar dramàticament milers de ciutadans espanyols de ple dret, amb DNI i tot.

Hi ha, doncs, un constitucionalisme franquista o, tant és, un franquisme constitucionalista. Hi ha també una acomodatícia confusió auspiciada pels encarregats d'interpretar i d'aplicar la llei (cherchez le nom de famille!). Prevariquen amb una mitja rialla als llavis, tot pensant que han aconseguit arribar al segle XXI sense que ningú no els hagi tocat un pèl de la toga. És probable que alguns, enyoradissos, mirin de reüll el retrat del seu pare, o del seu avi, o del seu oncle, que van tenir la sort de col·laborar amb Billy el Niño o altres personatges per l'estil. Han guanyat, contra tot pronòstic, una difícil partida que va començar el 20 de novembre del 1975. Billy el Niño sempre tindrà flors a la seva tomba: una de les bases del règim del 78 va impedir que se'l jutgés. En el fons de tot, la família. Més ben dit: la nissaga. Haver guanyat una guerra no és el mateix que haver-la perdut. De cap manera. Tant la victòria com la derrota tenen una abast transgeneracional, gairebé cromosòmic.

Enguany, els defensors més aferrissats de la Constitució han estat els militants d'un partit que no l'accepta perquè, entre altres coses, reconeix un cert grau d'autonomia a nacionalidades y regiones. Aquesta paradoxa té un punt de comicitat, evidentment, però és molt significativa. Mostra les conseqüències reals i tangibles d'un frau històric de grans dimensions, així com la veritable naturalesa del règim del 78. Fa aflorar contradiccions que ja no resulten tolerables en cap sentit. El constitucionalisme franquista o el franquisme constitucionalista constitueix una aberració política que, més que convidar, hauria d'obligar a prendre posicions. Assumeixo que per a molts no són gens còmodes. Sigui com sigui, no falta gaire perquè es consolidi una nítida rasa entre partits republicans i partits monàrquics. Llavors veurem qui se situa en un cantó i qui en un altre. Frontisme, sí. Un frontisme molt perillós generat pels mateixos que després denunciaran amb vehemència aquest frontisme...

El Dia de la Constitució, un grup de persones van retre un homenatge a la carta magna a la plaça Sant Jaume de Barcelona amb una enorme bandera que duia l'emblema de la segona divisió de les Waffen-SS del Tercer Reich. Aquesta divisió va ser la responsable de la massacre d'Orador de Glana (Occitània), on l'estiu del 1944 van ser assassinades 642 persones, la majoria civils indefensos. Entre ells hi havia diverses famílies catalanes que havien fugit de les tropes franquistes. Per sort per a ells, la meva família es va exiliar més cap a l'est, ja a la França de Vichy, en un poblet proper a Clermont-Ferrand. Però el que importa és el símbol: un emblema nazi enmig d'una concentració per defensar la Constitució espanyola. Això vol dir, ras i curt, que aquí hi ha un malentès monstruós, i els qui l'haurien de resoldre són precisament els constitucionalistes. No sé com s'ho faran: ara mateix ja els comença a resultar molt difícil deslliurar-se d'aquest entorn tòxic. Però alguna cosa hauran de fer, suposo. En cas contrari, hom tindrà dret a pensar que aquesta situació no és el resultat d'un mer accident polític, sinó d'una fatal confluència històrica.