12/07/2021

Els fills o la vida

2 min

Diumenge el 30 minuts oferia un reportatge sobre la lluita pel retrobament entre una mare d’Hondures i els seus fills després que fossin separats a la força quan intentaven travessar la frontera per entrar als Estats Units. El reportatge és de la periodista Sarah Ferguson, de la cadena ABC Australia, autora també del 30 minuts que vam veure el febrer passat sobre l’assalt al Capitoli. 

Separats per Trump, reunits per Biden posa en evidència la crueltat de la política migratòria de Trump a partir del cas concret de la Keldy González Breve. La Keldy va fugir d’Hondures el 2017 amenaçada de mort per les bandes del narcotràfic perquè va denunciar els homes que havien matat el seu germà. Focalitzar el cas sobre una protagonista serveix per exposar amb més claredat fins a quin punt la gestió política acaba tenint conseqüències dramàtiques en l’àmbit humà. Ara bé, malgrat la duresa i el dolor que traspua el cas, Ferguson opta per un recurs encertat per no angoixar excessivament l’espectador: comença per oferir-nos el moment del retrobament de la mare amb els seus fills a Filadèlfia. No hi ha la voluntat de crear un suspens que serveixi per atrapar l’audiència des del patiment sinó que l’objectiu és explicar les causes i les conseqüències de tot plegat. Un cop veiem el commovedor retrobament familiar després de quatre anys d’esforços i situacions molt complicades, el relat torna enrere per entendre com s’origina. Ferguson localitza la Keldy a Ciudad Juárez, on viu a l’espera d’una solució, refugiada del perill de les amenaces al seu país. Després la periodista viatja fins al poble on vivia a Hondures per conèixer què va passar amb el seu germà i s’entrevista amb el seu entorn per comprendre la dimensió social del problema de violència que generen les bandes del narcotràfic. I, finalment, parla amb els professionals que es dediquen a combatre i pal·liar les conseqüències tràgiques de la política de separació de famílies de Trump.

Però el reportatge també permet mostrar aspectes que queden en capes més profundes de la història. Per exemple, la religió com a refugi de la desesperació. La manca de solucions en la gestió d’un país com Hondures arrossega les víctimes de la violència a hipertrofiar el valor de l’espiritualitat com a única plataforma per resistir i apel·lar a un miracle. També és inevitable fer-ne una lectura amb perspectiva de gènere: dones soles tirant endavant famílies nombroses en un context de violència eminentment masculina. I per acabar, la transmissió generacional del dolor i l’evidència que, malgrat el procés de reunificació, el trauma causat als menors d’edat és irreparable i amb conseqüències que caldrà avaluar en un futur i amb més reportatges.

Mònica Planas és periodista i crítica de televisió
stats