El final d’un viatge
Els que em segueixen en aquesta columna ja saben que a l’agost no descanso d’escriure però descanso d’economia, i parlo d’altres qüestions de la vida. Enguany, per qüestions personals, m’he de quedar a casa. Però sí que els vull compartir el que em passa quan torno d’un viatge. Perquè això no ho oblido.
La sensació és la següent. Aterrem a Barcelona. Baixo de l’avió, recullo la maleta, creuo la porta de l’aeroport. I, de cop, la ciutat. El taxi, els carrers coneguts, la casa de sempre. On queda la platja per la qual vaig caminar al capvespre? On és el cafè d’aquella plaça en què esmorzava davant d’una catedral preciosa? On és la muntanya majestuosa que em va colpir? Al sortir d’un espectacle de teatre, necessites uns minuts per sortir de la història en la qual has estat immers. Has vist escenaris, actors, llums. I, de sobte, baixa el teló. Surts al carrer i allò ha desaparegut. Com si no hagués existit mai. Però ho has viscut. O com un parc d’atraccions. Un dia sencer d’estímuls, de sorpreses, d’adrenalina. I, de sobte, el silenci del cotxe de camí cap a casa. Mires pel retrovisor i sembla que allò s’hagi esvaït.
En els viatges em passa el mateix. Durant dies has viscut en un altre lloc. Carrers nous, idiomes diferents, sabors desconeguts. Paisatges que et treien de tu mateix. I ara, de cop, ets al passadís de casa teva, amb l’abric penjat al lloc de sempre. I és aleshores quan et preguntes si no deu haver estat una ficció. Perquè sense tu sembla impossible que continuï passant. Com si la realitat només s’activés quan la vius. Però no. Aquell món segueix allà. Les converses en aquell idioma estranger continuen omplint els carrers. Les finestres d’aquella casa davant del mar continuen obrint-se cada matí. Tu tornes a la teva vida i allò continua, aliè al teu retorn. La platja d’aquell capvespre continua rebent onades. El cafè d’aquella plaça té el mateix cambrer servint esmorzars. La muntanya segueix amb les seves llums i ombres. Però tu ja no hi ets.
Aquesta és la màgia i la melangia de viatjar. Entres i surts d’escenaris reals però que no et pertanyen. En formes part per un instant, i de seguida en quedes fora. Un voldria endur-se aquells llocs amb ell, i, viatjant a la velocitat de la llum, traslladar-se uns minuts al lloc i tornar de seguida a les nostres vides. Però no podem perquè la nostra vida no pertany a aquells llocs. Sempre he pensat que viatjar és això: viure, per uns dies, vides que no ens pertanyen ni ens pertanyeran mai.
